Dictadures perdurables

Aquest mes s’ha com­me­mo­rat el 45è ani­ver­sari del cop mili­tar que a l’Argen­tina va trin­xar la seva soci­e­tat. Era un més de la cadena de cops que van des­truir les democràcies de Xile, l’Uru­guai o el Bra­sil, i que van inter­rom­pre dècades de crei­xe­ment econòmic i desen­vo­lu­pa­ment social. No van pro­duir-se casu­al­ment, sinó que, si bé van tenir claus inter­nes, també van for­mar part d’aquests fos­cos pro­ces­sos vin­cu­lats a la guerra freda en què, atès el pre­ce­dent de Cuba, la intel·ligència nord-ame­ri­cana va afa­vo­rir la impo­sició de governs auto­ri­ta­ris en una època d’efer­vescència política i social estesa arreu.

L’excusa va ser la lluita con­tra el comu­nisme. En rea­li­tat, a Lla­ti­noamèrica, de comu­nis­tes n’hi havia ben pocs –de fet, ni tan sols Fidel Cas­tro n’era, sinó que no va tenir altra alter­na­tiva que bus­car l’aixo­pluc de Mos­cou per sobre­viure–. Tan­ma­teix, la CIA, després de les seves der­ro­tes a l’Àsia estava para­noica. És cert que també hi havia ingre­di­ents locals per expli­car els cops. Les elits econòmiques de cada país volien avor­tar certs pro­ces­sos de con­vergència social i polítiques redis­tri­bu­ti­ves com les enge­ga­des per Allende o el pero­nisme d’esquer­res. Tan­ma­teix, les prin­ci­pals vícti­mes de la repressió no van ser els comu­nis­tes (que eren pocs, mal avin­guts i pit­jor orga­nit­zats), sinó que va recaure molt espe­ci­al­ment con­tra líders sin­di­cals, estu­di­an­tils, veïnals, indígenes, i fins i tot, tenint en compte el caràcter fei­xista de bona part dels mili­tars, també con­tra la comu­ni­tat jueva.

Les dic­ta­du­res lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes de les dècades de 1960-1970 no van llui­tar, per tant, con­tra el comu­nisme, sinó con­tra l’arti­cu­lació de la soci­e­tat civil en demanda de polítiques de benes­tar i redis­tri­bució. I, encara més inqui­e­tant, la impo­sició dels mili­tars en el govern va ser­vir per impo­sar els pri­mers expe­ri­ments neo­li­be­rals, les recep­tes veri­no­ses ela­bo­ra­des a la Uni­ver­si­tat de Chi­cago, i que, atesa la seva impo­pu­la­ri­tat, només podien apli­car-se a punta de pis­tola: pri­va­tit­za­ci­ons, des­re­gu­la­ci­ons, cor­rupció, desin­dus­tri­a­lit­zació, eli­mi­nació de sub­si­dis, pro­hi­bició dels sin­di­cats, erra­di­cació de drets labo­rals, des­trucció de les polítiques del benes­tar, així com des­fa­vo­ra­bles acords de “lliure comerç”. És el que relata docu­men­ta­da­ment el lli­bre La doc­trina del Xoc, de la peri­o­dista cana­denca Naomi Klein, capaç de fer una anàlisi en pro­fun­di­tat del que va esde­ve­nir-se al dar­rer terç del segle XX.

Per fer tot això, els mili­tars van recórrer a la vio­lació sis­temàtica de drets humans, amb dese­nes de milers de des­a­pa­ri­ci­ons forçades, tor­tu­res, assas­si­nats, deten­ci­ons arbitràries, inti­mi­da­ci­ons, cen­sura i un reguit­zell d’actes immo­rals. El resul­tat, o més aviat l’objec­tiu, va ser una la impo­sició de la misèria pla­ni­fi­cada, com va dei­xar escrit el peri­o­dista argentí i resis­tent Raúl Walsh poc abans de caure sota les bales de la poli­cia.

Amb el temps –i amb la dis­so­lució de la guerra freda– les dic­ta­du­res lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes van esde­ve­nir insos­te­ni­bles. No només van anar caient l’una rere l’altra, sinó que, en molts casos, part dels seus crims i cri­mi­nals van aca­bar essent jut­jats i empre­so­nats. No es trac­tava només de la seva incom­petència i cor­rupció, sinó que les polítiques neo­li­be­rals van resul­tar letals i des­truc­ti­ves per a les seves res­pec­ti­ves soci­e­tats. A la pràctica, el PIB va caure dramàtica­ment, la inflació va fer estralls, es va empo­brir la majo­ria de la població i només unes reduïdes elits locals van bene­fi­ciar-se de manera rela­tiva.

Tan­ma­teix, els resul­tats d’aque­lles dic­ta­du­res són encara avui per­du­ra­bles. Es van jut­jar els crims con­tra la huma­ni­tat. Malau­ra­da­ment, no s’han jut­jat encara els crims econòmics. No s’han rever­tit aque­lles mesu­res neo­li­be­rals –sobre­tot a Xile–, i ens ha dei­xat un ras­tre de soci­e­tats soci­al­ment pola­rit­za­des, estats trin­xats i una democràcia fràgil, sense l’ele­ment esta­bi­lit­za­dor que nor­mal­ment apor­ten les clas­ses mit­ja­nes. També una dreta amb espe­rit feu­dal i una esquerra trau­ma­tit­zada que no sem­bla tenir gaire clar què va pas­sar i què ha de fer. I aques­tes són lliçons que cal tenir també pre­sents aquí.