Bruixes

L’edició en català és l’illot de super­vivència lingüística d’un sis­tema cul­tu­ral prim per defi­nició. A vega­des, però, ofe­reix obres menors que serien simp­tomàtiques, pre­ci­sa­ment, d’una gran lite­ra­tura. Lli­bres petits que deno­ten que es pot escriure en una llen­gua mino­ritària amb consciència de pertànyer a una cul­tura uni­ver­sal. Dic això a propòsit de La cal­dera de les brui­xes de Mac­beth, una petita joia de recerca rigo­rosa i bon humor de Joan A. Oriol Dau­der, un assaig pòstum publi­cat per l’edi­to­rial Quid Pro Quo de Pollença. Es tracta d’una infor­madíssima des­cripció dels vint-i-tres ingre­di­ents, un per capítol, que les malèfiques brui­xes ves­sen a l’olla per escal­far el cap de Mac­beth i con­ver­tir-lo en un assassí en sèrie. Com que són ingre­di­ents difícils de pair, l’autor reco­mana lle­gir un capítol diari com a màxim i adver­teix que sal­tar-se aquesta poso­lo­gia podria pro­vo­car “una raco­nada psi­co­somàtica”. Una cau­tela sen­sata si recor­dem que a l’escu­de­lla pagana no pot fal­tar un gri­pau, un pèl de rat­pe­nat, un fel de boc, una escata de drac o, per des­comp­tat, el fetge d’un jueu blas­fem. I tot, és clar, ben ama­nit amb un bon raig de sang de man­dril. L’eru­dició de l’autor no té límits i fa notar que Mac­beth havia de ser obra d’un anglès perquè a la cal­dera de les brui­xes no hi consta, con­tra els cos­tums, cap fong. Els angle­sos, ja ho sabem, són una raça micofòbica. O més ben dit: eren. Als anys setanta un bole­taire il·lumi­nat, Anto­nio Car­luc­cio, va posar, con­tra tota lògica comer­cial, una botiga de bolets al bell mig de Covent Gar­den. Tot­hom se’n reia del negoci impos­si­ble d’aquell Qui­xot italià!. Avui dia, però, Car­luc­cio’s és una reei­xida cadena gas­tronòmica per tot Angla­terra. Si Shakes­pe­are escrivís Mac­beth avui, no es des­cui­da­ria de posar a l’olla de les brui­xes la pre­cep­tiva ama­nita pha­lloi­des, bar­re­jada amb un gra­pat de ceps d’en Car­luc­cio, per dis­si­mu­lar. Segur.