Catalunya despullada (i 2)

La set­mana pas­sada em van que­dar coses per dir sobre una situ­ació que em pre­o­cupa i el resul­tat de la qual pot ser que tin­guem avenços en el ter­reny polític però, en canvi, que Cata­lu­nya es trobi des­pu­llada econòmica­ment. O sigui, que dar­rere dels avenços polítics hi hagi un buit econòmic. I això seria molt greu, perquè aquest buit econòmic seria ocu­pat de forma imme­di­ata per empre­ses espa­nyo­les no cata­la­nes i per algu­nes d’estran­ge­res que segui­rien els cri­te­ris que els dona­rien des de Madrid. Pot­ser no valo­rem prou el que suposa la des­a­pa­rició d’un sis­tema ban­cari amb arrels cata­la­nes. Vol­dria expli­car-ho una mica.

Els governs neces­si­ten tenir sem­pre la seva esquena coberta si, per exigències del moment, es veuen amb l’obli­gació de dis­po­sar durant uns dies, set­ma­nes o mesos de crèdit ban­cari amb una certa urgència. Això li passa a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i a la Fede­ral Reserve dels EUA. O sigui que passa a tot­hom.

Durant la Segona República i els anys de la Guerra Civil, la Caixa de Pen­si­ons va donar suport a les finan­ces de la Gene­ra­li­tat quan li feien falta diners. És fàcil ende­vi­nar que una tru­cada per­so­nal del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat al direc­tor gene­ral de La Caixa era més que sufi­ci­ent per acon­se­guir el que es volia. En canvi, si el direc­tor gene­ral de la sucur­sal de Bar­ce­lona és cas­tellà o basc, haurà de dema­nar auto­rit­zació a la seva seu social per donar el crèdit, i així allar­gar el període de con­cessió fins on li sem­bli oportú. La vin­cu­lació entre els bancs i la Gene­ra­li­tat ha de ser molt estreta i man­tin­guda. A més, si no hi ha sis­tema ban­cari català, el govern cen­tral pot tenir una infor­mació molt directa de la situ­ació finan­cera de la Gene­ra­li­tat i pres­si­o­nar en un sen­tit o en un altre.

Al marge del sis­tema finan­cer, la Gene­ra­li­tat ha de seguir de prop les empre­ses indus­tri­als, comer­ci­als o de ser­veis que s’ins­tal·lin a Cata­lu­nya. Per ser efec­tiva, aquesta vigilància ha de supo­sar que la Gene­ra­li­tat pugui opo­sar-se a la inversió per les raons que siguin o bé afa­vo­rir-la per altres raons. En aquest segon cas, li con­vindrà molt sovint tenir diners a la seva dis­po­sició per ofe­rir-los durant un ter­mini curt a l’empresa que els neces­siti.

Vam veure com la dar­rera refi­ne­ria de petroli que s’ins­tal·là a l’Estat espa­nyol va ser a Cata­lu­nya, i con­cre­ta­ment a Tar­ra­gona. Com que Bar­ce­lona i l’àrea metro­po­li­tana eren els prin­ci­pals cli­ents de pro­duc­tes petro­li­ers, és fàcil ende­vi­nar que el govern cen­tral va cas­ti­gar Cata­lu­nya amb aquesta ubi­cació.

La Seat, l’empresa indus­trial més impor­tant de Cata­lu­nya, es va ins­tal·lar a la Zona Franca mal­grat la volun­tat del govern cen­tral de situar-la pri­mer a Valla­do­lid i després a Car­ta­gena. A Valla­do­lid va anar-hi la Renault pocs anys després i Car­ta­gena no va ser accep­tada per la Fiat ita­li­ana, ja que era una ciu­tat sense estruc­tura indus­trial on no tro­ba­ria els emple­ats qua­li­fi­cats neces­sa­ris.

De casos com aquests, en tro­baríem una pila, i gai­rebé fa ver­go­nya d’expli­car-los perquè poden fer pen­sar que estàs fent broma o que el govern cen­tral actua d’una forma gai­rebé infan­til amb l’eco­no­mia cata­lana, que és la més impor­tant de l’Estat. També sap greu fer-ho perquè no resulta agra­da­ble des­co­brir les ver­go­nyes dels altres quan tu els neces­si­tes contínua­ment per altres raons.

Podria fer els arti­cles 3, 4, 5 i 6 i quasi inde­fi­ni­da­ment sobre el mateix tema, però només m’interessa dei­xar clar que els polítics han de pen­sar en l’eco­no­mia, perquè no es pot fer bona política sense una bona eco­no­mia al dar­rere.