Per senti’l

Podria comp­tar amb els dits de la mà d’un manc les vega­des que he lle­pat una tur­quesa. Després de pal­par-te la for­ta­lesa dels del­toi­des, que no només entren dins el per­cen­til (un mot que sona a medi­ca­ment per a la sor­desa, com diria en Bruc, per senti’l) sinó que se’l sal­ten, vull la tur­quesa que et penja del coll. Jo no pro­meto en va. Som al car­rer. T’abaixo la cre­ma­llera de la des­su­a­dora de color sota­bosc de tar­dor i l’agafo. Surt com un far, llisa i llu­ent, amb aquell blau que em fa sali­var. Me la passo per la llen­gua, la tinc a la boca men­tre et miro els ulls fugis­sers que cada vegada ho són menys rere aques­tes ulle­res que hem de can­viar per unes de mun­tura blava. Em sobta que em miris l’arrel dels cabells a l’alçada del cla­tell i en canvi trobo ben natu­ral que m’apa­mis el cul amb una sola mà men­tre pugem les esca­les infi­ni­tes. Arribo a casa amb les neu­ro­nes sobre­vo­lant-te. M’atra­pes amb la teva magna intel·ligència i amb un humor molt seduc­tor. “Tran­sició de fogueig a pre­es­co­lar de foc”, sal­tes. Lliure de botes i d’ombra d’ulls, m’assec a l’escrip­tori, poso IcatFm i escolto en directe el con­cert pilot dels meus Love of Les­bian al Palau Sant Jordi, davant de cinc mil per­so­nes que em repre­sen­ten. Hi ha pocs dies en què volo a frec de cel amb dues pro­ves de foc que són, alhora, dues por­tes a l’espe­rança: “Sí, sal­dre­mos de esta”, canta Bal­mes men­tre edi­fico, a base de colum­nes, el meu Par­tenó par­ti­cu­lar que, avui sí, sap reflec­tir un dels oasis vibrants més bonics dels meus dar­rers anys. Vull mul­ti­pli­car aquesta meva infi­nita ingenuïtat o, si més no, exi­gir-li a la vida un segon assalt.