Llibretes

Des de ben petit havia tin­gut dos trets molt mar­cats en la seva per­so­na­li­tat: deia sem­pre la veri­tat i era molt precís amb les parau­les que uti­lit­zava per des­criure el que volia. Per ell no exis­tien les expres­si­ons “posa-ho per aquí”, “porta'm allò” acom­pa­nya­des de ges­ti­cu­la­ci­ons, ni les parau­les que la gent fa ser­vir habi­tu­al­ment com a como­dins, fugia de les gene­ra­lit­za­ci­ons. I ho podia fer perquè tenia una riquesa lèxica enci­clopèdica, fona­men­tada en una avi­desa lec­tora des que era un mar­rec. Amb el pas dels anys dir la veri­tat i la pre­cisió a l'hora de comu­ni­car-se van pas­sar de ser una veri­tat afa­la­gada i poten­ci­ada en l'àmbit fami­liar i esco­lar a con­ver­tir-se en un ele­ment dis­tor­si­o­na­dor en la seva relació amb els altres. Li va cos­tar mol­tes pata­ca­des i incomp­ta­bles dis­gus­tos com­pro­var que hi ha més gent de la que es pen­sava que no vol sen­tir la veri­tat. Va enten­dre, no sense tras­bals, que hi ha per­so­nes que viuen anys i panys ama­gant-se la rea­li­tat a ells matei­xos com a teràpia analgèsica. Va per­ce­bre que bus­car l'exac­ti­tud amb les parau­les crea més aviat una bar­rera (no hau­ria de ser a l'inrevés?, es pre­gun­tava sorprès) en la relació quo­ti­di­ana amb qui veia aquest domini com un acte de supe­ri­o­ri­tat, de dife­ren­ci­ació, d'allu­nya­ment. A poc a poc, des de l'ado­lescència, va ini­ciar el que ell inter­pre­tava com un procés d'inte­gració: va començar a dir alguna men­tida (de les pia­do­ses, que deia la seva mare) i a uti­lit­zar regis­tres més vagues quan s'havia de comu­ni­car. Cada cop que ho feia però, ano­tava en una lli­breta la paraula exacte que hau­ria hagut d'uti­lit­zar o la veri­tat no reve­lada. Ara té 43 anys i nou mil lli­bre­tes clas­si­fi­ca­des per anys.