Dietari de 2017

Els que tenim edat de ser vacu­nats de Covid recor­dem que, sobre­tot a pagès, es feia con­fi­tura. Després, la moder­ni­tat, Europa i la popu­la­rit­zació de la gela­tina van por­tar-nos la mel­me­lada. De la den­si­tat a la liqui­di­tat fructícoles. 2017. Die­tari d’un any con­vuls, de J. N. San­ta­eulàlia (Edi­to­rial Gavar­res), és un lli­bre cui­nat com l’enyo­rada con­fi­tura, és a dir, insòlit en l’actual bany maria de lite­ra­tura mel­me­lada. O un pollas­tre de pati quan s’edi­ten tants –citant-lo– “fan­tas­mes de granja rebo­tits de pinso, fons d’ina­ca­ba­bles tris­te­ses culinàries...” El mate­rial que aplega és sucu­lent i d’èpoques diver­ses, i la forma de die­tari pot sem­blar una excusa; o la impres­cin­di­ble tem­po­ra­lit­zació per seguir la con­vulsió del títol: la política de l’any de l’1-O que res­se­gueix i inter­preta. Però és molt més. Posant-nos cur­sis, direm que les tres-cents pàgines llar­gues són un cant a l’hete­rogènia vida quo­ti­di­ana d’un home que “més que del plaer d’escriure, escric per la satis­facció d’haver escrit.” I que, com fa Pla amb els pala­fru­ge­llencs, uni­ver­sa­litza la vida diària, sobre­tot d’alguns banyo­lins, amb mate­ri­als poats de la pro­xi­mi­tat amb la gent, apa­gant els con­flic­tes amb iro­nia de poca gra­du­ació, des­com­par­tint cor­di­al­ment, cer­cant amb bon­ho­mia l’enginyós bypass. Refle­xi­ona, a vega­des en forma d’afo­ris­mes o màximes, avança suau­ment (es pot dir això d’un lli­bre?), ame­nitza, il·lus­tra, diver­teix!... amb un fas­ci­nant domini de l’idi­oma que –repe­tint-lo– ni Pla: “Els meus amics han dei­xat els ossos del garrí escu­rats com les relíquies d’un apòstol”; “el bacallà, peix catòlic i qua­res­mal”; el con­fes­si­o­nari, “túnel de neteja d’ànimes”... Com en d’altres die­ta­ris, podíem sos­pi­tar-ne –desit­jar?– un generós assor­ti­ment d’inti­mi­tats, però no passa pas l’arquet pels llençols, la roba inte­rior o les xafar­de­ries comu­nes i rebre­ga­des dels cer­cles humans més concèntrics. Només i poc ens faci­lita par­ti­cu­la­ri­tats com ara la de resol­dre allò que fem tres vega­des al dia a cop d’entre­pans i d’alguna xefla cele­brada en les esto­va­lles d’algun amic o parent.

No he dit res i el paper s’acaba: el die­tari ve sal­pe­brat de nar­ra­ci­ons “autònomes”. L’epi­sodi de l’anarco-gos Titus; el fabri­cant de cola que tri­omfa fent gela­tina; un beat­nik que fa pa i lle­geix Pla; les noies arri­ba­des de l’Ori­ent Mitjà, alum­nes esta­des de l’autor a l’aula d’aco­llida de Bar­ce­lona i casa­des a França; un viatge a la Itàlia de Siena; un dies a Menorca; un assas­si­nat el 1936; la sauna a la riba del llac Baikal, el tra­jecte en tren Tòquio-Flaçà...