Les invisibles

Hi ha rea­li­tats que ens sem­blen molt allu­nya­des de les nos­tres vides. De fet hem après col·lec­ti­va­ment a dis­tan­ciar-nos d’aques­tes, a enquis­tar-les en silen­cis i igno­rar-les.

Però aques­tes també ens defi­nei­xen com a soci­e­tat perquè par­len de nosal­tres. Ens fan de mirall, i pro­ba­ble­ment quan ens hi enfo­quem ens aver­go­nyim del que hi veiem.

Això és el que ens pot pas­sar quan mirem el del tràfic d’éssers humans amb fina­li­tats d’explo­tació sexual (TEH), una de les for­mes més extre­mes d’escla­vi­tud que con­vi­uen amb nosal­tres.

Perquè si és inne­ga­ble la desi­gual­tat entre homes i dones, quan aques­tes pro­ve­nen de rea­li­tats més extre­mes i topen amb con­tex­tos alta­ment com­ple­xos com poden ser les migra­ci­ons forçades, les diferències i les violències mas­clis­tes aug­men­ten expo­nen­ci­al­ment. De fet, si ets dona hi ha una altíssima pro­ba­bi­li­tat d’aca­bar sent víctima de TEH.

Perquè l’ele­ment de gènere és clau per enten­dre els pro­ces­sos migra­to­ris i la rea­li­tat de les dones, ja sigui als seus pro­pis països d’ori­gen (com són cap­ta­des o com fugen de les situ­a­ci­ons de violència mas­clista que allà també patei­xen), el viatge que fan (a tall d’exem­ple, les que fan el tra­jecte per via ter­res­tre són sot­me­ses a vio­la­ci­ons repe­ti­des per part de mem­bres dels cos­sos uni­for­mats en diver­sos punts fron­te­rers o per part dels com­po­nents de les matei­xes orga­nit­za­ci­ons cri­mi­nals que hi tra­fi­quen) o quan arri­ben al país de destí, com passa a casa nos­tra, un dels prin­ci­pals països recep­tors d’aques­tes dones. De fet, l’Estat espa­nyol i Cata­lu­nya són cone­guts com el bor­dell del sud d’Europa, i aquí la violència (física, psi­cològica, sexual i econòmica) s’inten­si­fica amb l’objec­tiu de sot­me­tre-les com­ple­ta­ment, doble­gar la seves volun­tats i trin­xar les seves iden­ti­tats. Un cop “domes­ti­ca­des”, com els matei­xos cri­mi­nals ano­me­nen aquests pro­ces­sos, les con­ver­tei­xen en pura mer­ca­de­ria que serà explo­tada sexu­al­ment pels “nos­tres” homes. Als nos­tres muni­ci­pis, a les nos­tres car­re­te­res, als edi­fi­cis on vivim... Rea­li­tats que tenim a tocar però que hem deci­dit no mirar. Les hem con­ver­tit en les altres dones, en les invi­si­bles.

Perquè la natu­ra­lit­zació i accep­tació de l’explo­tació sexual és una clara forma de revic­ti­mit­zació social i ali­menta aques­tes situ­a­ci­ons d’extrema violència, perquè d’alguna forma ens en fa còmpli­ces.

Per posar fi a aquesta vul­ne­ració extrema de drets, són indis­pen­sa­bles totes les acci­ons indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves pos­si­bles, i alhora és impres­cin­di­ble com­pren­dre la mag­ni­tud i la com­ple­xi­tat d’aquest feno­men delic­tiu incor­po­rant la pers­pec­tiva de gènere. En aquest sen­tit, les dades d’UNODC indi­quen que 7 de cada 10 per­so­nes de les quals es fa tràfic són dones o nenes. Aques­tes, però, estan abso­lu­ta­ment invi­si­bi­lit­za­des, perquè hem cons­truït un ima­gi­nari col·lec­tiu que ha refe­ren­ciat els nois i els homes que empre­nen el tra­jecte migra­tori. Per con­tra, tot i que segons UNWo­men la mei­tat de les per­so­nes migra­des són dones, aques­tes quasi no apa­rei­xen mai. Perquè per a elles exis­tei­xen altres rutes migratòries més ocul­tes i sobre­tot un destí comú, l’explo­tació sexual que les aparta de la visió més pública i mediàtica. O cre­iem, per exem­ple, que no hi ha noies menors no acom­pa­nya­des que arri­ben al nos­tre país? I tant que hi són!, i mol­tes. Però en el nos­tre món patri­ar­cal el cos d’una nena, una noia o una dona és extre­ma­da­ment ren­di­ble; per això les cap­ten, les tras­lla­den i les explo­ten en altres cir­cuits. Uns cir­cuits molt con­tro­lats, que exis­tei­xen perquè tro­ben un mer­cat car­re­gat de demanda.

La pandèmia ha com­por­tat més cru­esa a les vides ja retin­gu­des d’aques­tes dones, i la digi­ta­lit­zació i la glo­ba­lit­zació de les xar­xes cri­mi­nals afe­gei­xen més com­ple­xi­tat als entra­mats delinqüenci­als i molta més pressió sobre aques­tes. Ara el con­trol és abso­lut.

En aquest sen­tit, si la neces­si­tat d’empren­dre mesu­res per posar fi a aquesta extrema vul­ne­ració dels drets humans era evi­dent, ara més que mai és urgent.

Cal fer acci­ons reals, i no tan sols que­dar-nos amb els dis­cur­sos con­tra el TEH, perquè aques­tes dones, aques­tes super­vi­vents, no dis­po­sen de més temps.