opinió
Del 25-A a l'endemà del 10-J
Aquest article s'havia d'intitular “L'endemà del 25 d'abril”, perquè, quan vam obrir el baixcamp@omnium.cat l'endemà, hi vam trobar els correus habituals però també molts missatges de felicitació. No pas adreçats a mi o a l'entitat, sinó a la plataforma Reus Decideix i a la coordinadora Baix Camp Decideix, de les quals Òmnium era entitat impulsora. És a dir, destinats a l'equip humà que havia fet possible que el 25 d'abril del 2010 se celebrés la consulta popular sobre la independència de la nació catalana. A Reus, el dia abans, havíem acabat tard: havíem de deixar la Sala Fortuny del Centre de Lectura buida de taules i cadires i de fils elèctrics que havien servit per habilitar-la com a sala de premsa. Quin goig que feia! Gràcies, voluntaris! Gràcies, Albert Via! L'endemà ja es presentava una mica menys carregat de tasques, però encara calia tornar les urnes manllevades als llocs d'origen, pagar les factures pendents als proveïdors, desvestir la seu, dipositar la documentació a l'Arxiu Històric Comarcal i al Museu d'Història de la Ciutat...
A Òmnium, teníem la certesa que havíem viscut una experiència política important, tot i que no som pas un partit polític que tingui com a objectiu estratègic la independència. I la nostra entitat hi havia contribuït modestament però amb fermesa i rigor, esforç i il·lusió. Per això quan la bona gent del PSAN va convidar, al cap d'un mes, l'entitat a parlar-ne a l'Aplec de Paret Delgada d'enguany, amb tanta història, no hi vam anar pas a fer una arenga abrandada a favor de la independència dels Països Catalans. A Òmnium hi ha, sobretot, patriotes. I tots i cadascun us en podria parlar, dels seus anhels nacionals. Per tant, l'avinentesa calia aprofitar-la per reflexionar a partir de l'experiència de les consultes i a la llum dels tres mots que configuren la divisa de l'entitat: “llengua, cultura i país”. I crec que, bàsicament, el que vam aconseguir és que, desempallegant-se de pors inútils, moltes persones se sentissin protagonistes de la història del nostre país. A més, vam superar entrebancs i diferències per bastir un projecte comú. Si no em falla la memòria, hi érem gent de moltes entitats i també de cap entitat, persones de cap partit i de molts partits (de CiU, d'ERC, del PSAN, d'ICV, de Reagrupament, de la CUP... i fins i tot prohoms filosocialistes, com ara l'important director reusenc de teatre Lluís Pasqual i l'escriptor més rellevant de la ciutat, que va saludar la iniciativa amb un escrit clar i català, amb rauxa i seny ensems: per la independència de Catalunya i per la concòrdia entre tots els ciutadans de Catalunya! Gràcies, Xavier Amorós!). Tanmateix, quan encara teníem l'esperit ple d'esperança per la tasca ben feta, ja ens en començaven a néixer un parell, de sentiments, que ens amoïnaven: impotència i desencís. Només calia mirar pocs dies després els telenotícies, escoltar les noticiaris radiofònics, llegir els diaris, i ens adonàvem que els professionals de la política del país continuaven fent com sempre: barallant-se sense posar-se d'acord en qüestions fonamentals per al país. I és que, desgraciadament, com afirma Salvador Cardús, el país s'ha hagut de fer tantes vegades després de la jornada laboral... Des de la societat civil organitzada, amb les consultes populars sobre la independència, havíem estat construint les solucions polítiques i havíem arribat a dues conclusions: primera, que la unitat dels demòcrates és possible i necessària per assolir un dret democràtic fonamental com és l'autodeterminació; segona, que si l'objectiu final de tota nació és la plena sobirania i Catalunya és una nació, li cal un colideratge polític ferm i transversal per assolir-lo. Des de la desunió i sense fermesa no anirem enlloc. I ja cal, doncs, que els partits s'hi apliquin: des de la unitat, cap a la independència. Sí, perquè l'endemà del 28 de juny, dia de la notícia de la sentència; l'endemà del 9 de juliol, dia de la publicació del contingut de la sentència; i l'endemà del 10 de juliol, dia de la gran manifestació amb un clam gairebé unànime per la independència, ara sí, s'ha acabat l'era estatutària. Hi ha, entre d'altres, més de 22.000 milions d'arguments per afirmar-ho, que és la quantitat del dèficit fiscal acumulat de Catalunya en relació amb Espanya, i una llengua menyspreada, i unes institucions insultades, i un poble subjugat. I també massa renúncies vergonyants a l'Estatut i al finançament, massa intents fallits d'encaix i, ara, la sentència del Tribunal Constitucional contra la veu de la nació catalana sumen arguments per afrontar l'única solució possible i raonable: la plena sobirania. I és ben cert que tota pedra fa paret, sí. Però de quin edifici? Si la casa que legítimament volem construir es diu estat propi, Òmnium ha treballat, treballa i treballarà per posar-ne els fonaments democràtics de la llengua comuna, de la cultura crítica i de l'autodeterminació per assolir l'alliberament nacional. I vet aquí els 11 busos d'Òmnium Baix Camp cap a Barcelona! Com va deixar escrit el poeta Gabriel Ferrater: “Gosa poder ser fort, i no t'aturis.”
