Opinió

opinió

Del 25-A a l'endemà del 10-J

Si la casa que legítimament volem construir es diu estat propi, Òmnium ha treballat, treballa i treballarà per posar-hi els fonaments democràtics

Aquest arti­cle s'havia d'inti­tu­lar “L'endemà del 25 d'abril”, perquè, quan vam obrir el baix­camp@​omnium.​cat l'endemà, hi vam tro­bar els cor­reus habi­tu­als però també molts mis­sat­ges de feli­ci­tació. No pas adreçats a mi o a l'enti­tat, sinó a la pla­ta­forma Reus Deci­deix i a la coor­di­na­dora Baix Camp Deci­deix, de les quals Òmnium era enti­tat impul­sora. És a dir, des­ti­nats a l'equip humà que havia fet pos­si­ble que el 25 d'abril del 2010 se celebrés la con­sulta popu­lar sobre la inde­pendència de la nació cata­lana. A Reus, el dia abans, havíem aca­bat tard: havíem de dei­xar la Sala For­tuny del Cen­tre de Lec­tura buida de tau­les i cadi­res i de fils elèctrics que havien ser­vit per habi­li­tar-la com a sala de premsa. Quin goig que feia! Gràcies, volun­ta­ris! Gràcies, Albert Via! L'endemà ja es pre­sen­tava una mica menys car­re­gat de tas­ques, però encara calia tor­nar les urnes man­lle­va­des als llocs d'ori­gen, pagar les fac­tu­res pen­dents als proveïdors, des­ves­tir la seu, dipo­si­tar la docu­men­tació a l'Arxiu Històric Comar­cal i al Museu d'Història de la Ciu­tat...

A Òmnium, teníem la cer­tesa que havíem vis­cut una experiència política impor­tant, tot i que no som pas un par­tit polític que tin­gui com a objec­tiu estratègic la inde­pendència. I la nos­tra enti­tat hi havia con­tribuït modes­ta­ment però amb fer­mesa i rigor, esforç i il·lusió. Per això quan la bona gent del PSAN va con­vi­dar, al cap d'un mes, l'enti­tat a par­lar-ne a l'Aplec de Paret Del­gada d'enguany, amb tanta història, no hi vam anar pas a fer una arenga abran­dada a favor de la inde­pendència dels Països Cata­lans. A Òmnium hi ha, sobre­tot, patri­o­tes. I tots i cadas­cun us en podria par­lar, dels seus anhels naci­o­nals. Per tant, l'avi­nen­tesa calia apro­fi­tar-la per refle­xi­o­nar a par­tir de l'experiència de les con­sul­tes i a la llum dels tres mots que con­fi­gu­ren la divisa de l'enti­tat: “llen­gua, cul­tura i país”. I crec que, bàsica­ment, el que vam acon­se­guir és que, des­em­pa­lle­gant-se de pors inútils, mol­tes per­so­nes se sen­tis­sin pro­ta­go­nis­tes de la història del nos­tre país. A més, vam superar entre­bancs i diferències per bas­tir un pro­jecte comú. Si no em falla la memòria, hi érem gent de mol­tes enti­tats i també de cap enti­tat, per­so­nes de cap par­tit i de molts par­tits (de CiU, d'ERC, del PSAN, d'ICV, de Rea­gru­pa­ment, de la CUP... i fins i tot pro­homs filo­so­ci­a­lis­tes, com ara l'impor­tant direc­tor reu­senc de tea­tre Lluís Pas­qual i l'escrip­tor més relle­vant de la ciu­tat, que va salu­dar la ini­ci­a­tiva amb un escrit clar i català, amb rauxa i seny ensems: per la inde­pendència de Cata­lu­nya i per la concòrdia entre tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya! Gràcies, Xavier Amorós!). Tan­ma­teix, quan encara teníem l'espe­rit ple d'espe­rança per la tasca ben feta, ja ens en començaven a néixer un parell, de sen­ti­ments, que ens amoïnaven: impotència i des­encís. Només calia mirar pocs dies després els tele­notícies, escol­tar les noti­ci­a­ris radiofònics, lle­gir els dia­ris, i ens adonàvem que els pro­fes­si­o­nals de la política del país con­ti­nu­a­ven fent com sem­pre: bara­llant-se sense posar-se d'acord en qüesti­ons fona­men­tals per al país. I és que, des­gra­ci­a­da­ment, com afirma Sal­va­dor Cardús, el país s'ha hagut de fer tan­tes vega­des després de la jor­nada labo­ral... Des de la soci­e­tat civil orga­nit­zada, amb les con­sul­tes popu­lars sobre la inde­pendència, havíem estat cons­truint les solu­ci­ons polítiques i havíem arri­bat a dues con­clu­si­ons: pri­mera, que la uni­tat dels demòcra­tes és pos­si­ble i necessària per asso­lir un dret democràtic fona­men­tal com és l'auto­de­ter­mi­nació; segona, que si l'objec­tiu final de tota nació és la plena sobi­ra­nia i Cata­lu­nya és una nació, li cal un coli­de­ratge polític ferm i trans­ver­sal per asso­lir-lo. Des de la desunió i sense fer­mesa no ani­rem enlloc. I ja cal, doncs, que els par­tits s'hi apli­quin: des de la uni­tat, cap a la inde­pendència. Sí, perquè l'endemà del 28 de juny, dia de la notícia de la sentència; l'endemà del 9 de juliol, dia de la publi­cació del con­tin­gut de la sentència; i l'endemà del 10 de juliol, dia de la gran mani­fes­tació amb un clam gai­rebé unànime per la inde­pendència, ara sí, s'ha aca­bat l'era esta­tutària. Hi ha, entre d'altres, més de 22.000 mili­ons d'argu­ments per afir­mar-ho, que és la quan­ti­tat del dèficit fis­cal acu­mu­lat de Cata­lu­nya en relació amb Espa­nya, i una llen­gua menys­pre­ada, i unes ins­ti­tu­ci­ons insul­ta­des, i un poble sub­ju­gat. I també massa renúncies ver­go­nyants a l'Esta­tut i al finançament, massa intents fallits d'encaix i, ara, la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra la veu de la nació cata­lana sumen argu­ments per afron­tar l'única solució pos­si­ble i rao­na­ble: la plena sobi­ra­nia. I és ben cert que tota pedra fa paret, sí. Però de quin edi­fici? Si la casa que legítima­ment volem cons­truir es diu estat propi, Òmnium ha tre­ba­llat, tre­ba­lla i tre­ba­llarà per posar-ne els fona­ments democràtics de la llen­gua comuna, de la cul­tura crítica i de l'auto­de­ter­mi­nació per asso­lir l'alli­be­ra­ment naci­o­nal. I vet aquí els 11 busos d'Òmnium Baix Camp cap a Bar­ce­lona! Com va dei­xar escrit el poeta Gabriel Fer­ra­ter: “Gosa poder ser fort, i no t'atu­ris.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia