Guanya la banca

Punys alçats, cants de La Inter­na­ci­o­nal i alguna ban­dera de l’extinta URSS per arro­do­nir l’esce­no­gra­fia. L’1 de Maig és una mica això, però també, o sobre­tot, aque­lla jor­nada en què gua­nyen una tímida visi­bi­li­tat les rei­vin­di­ca­ci­ons de tants tre­ba­lla­dors esca­nyats per una crisi que és, sobre­tot, de model. I així, amb el micròfon a la mà, per un dia parem l’ore­lla i escol­tem tes­ti­mo­nis en pri­mera per­sona de tan­ca­ments de grans o peti­tes empre­ses o d’expe­di­ents d’ocu­pació que esquit­xen tots els sec­tors. Com el de la banca. La mateixa en què els seus direc­tius cobren sous d’escàndol, ofe­guen els cli­ents amb comis­si­ons i, ara, anun­cien aco­mi­a­da­ments mas­sius enmig de tants i tants silen­cis còmpli­ces. Perquè la banca sem­pre gua­nya. Però perquè la dei­xem gua­nyar.