El camí es fa caminant

Som un país que, n’estic ara del tot con­vençuda, no dei­xarà mai de sor­pren­dre’m. Petit de ter­ri­tori però gegant d’aspi­ra­ci­ons, Cata­lu­nya i els cata­lans som una rara avis capaç de sor­pren­dre el món amb ges­tes històriques i d’aver­go­nyir el més con­vençut amb pica­ba­ra­lles de car­rer i comen­ta­ris a les xar­xes soci­als indig­nes i amb ganes de fer mal. D’exem­ples, els que vul­gueu, però el dar­rer ha estat la con­fir­mació que, final­ment i després d’haver jurat i per­ju­rat que no hi havia res a fer, ERC i JxCat tor­na­ran a manar junts. Bé, inver­tint l’ordre que hi ha hagut fins ara, que, mal­grat que ho sem­bli, no és pas un petit detall. L’anunci ha aga­fat a més d’un amb el peu girat i l’entre­ban­cada deu haver fet mal, perquè els exa­brup­tes i els vati­ci­nis que tot aca­barà en un des­as­tre monu­men­tal no s’han fet espe­rar. Fa gràcia el cap­te­ni­ment i el res­pecte que pro­cla­men els par­tits quan es tracta de defen­sar els seus postu­lats i com des­a­pa­rei­xen del tot quan les seves aspi­ra­ci­ons no resul­ten cober­tes i han d’assu­mir que que­den al marge del poder.

SENSE ANAR GAIRE LLUNY i sense mar­xar del ter­ri­tori, de les files uni­o­nis­tes ja han sor­tit els pri­mers ora­cles vati­ci­nant la fi d’un govern que ni tan sols ha començat a cami­nar. Par­len de mal­fi­an­ces no supera­des, de socis que no es par­len ni es par­la­ran, d’odis con­vul­sos i de traïcions futu­res que, això sí, afec­ta­ran de ple una Cata­lu­nya que no es mereix un nou govern inde­pen­den­tista. Perquè, és clar, aquesta Cata­lu­nya que tant esti­men, la de tots, la inclu­siva, la que no deixa de banda res ni ningú, és la mateixa Cata­lu­nya que va votar en les dar­re­res elec­ci­ons majo­ritària­ment opci­ons inde­pen­den­tis­tes. Altres for­ces atien l’odi de la impotència, de qui se sent vençut i només es calma amb la rebe­que­ria infan­til tot cri­dant les con­sig­nes gas­ta­des de les dre­tes i les esquer­res. I ho fan amb una repre­sen­tació par­la­mentària mínima, però, això sí, amb el con­ven­ci­ment de pos­seir la veri­tat abso­luta.

I DESPRÉS DELS POLÍTICS en actiu, o al mateix temps, perquè par­lar pri­mer sem­bla que té premi, arri­ben els comen­ta­ris de les veus reco­ne­gu­des, reti­ra­des de la pri­mera línia però que es resis­tei­xen a viure en pau la jubi­lació dau­rada, i cauen una vegada i una altra cer­cant el cop de gràcia, el comen­tari encès, l’insult injus­ti­fi­cat. Tot per l’efímer moment de glòria, per tor­nar a ser el cen­tre d’atenció, perquè els facin cas. Aques­tes veus, empa­ra­des amb la lli­ber­tat d’expressió que sovint neguen a qui no pensa com elles, són les que em pro­vo­quen un major des­encís. Entes­ta­des a dina­mi­tar tot el que no s’adi­gui amb el que defen­sen, coar­ten des del minut zero el diàleg, l’entesa i el pacte. I sense cap ver­go­nya defen­sen acords impos­si­bles basant-se en unes pers­pec­ti­ves ina­bas­ta­bles, perquè tot es mogui per no moure res. I quan s’ado­nen que les seves pro­cla­mes ence­ses ja no con­ven­cen ningú, abai­xen el to i ama­guen el cap, però res­ten atents, tot desit­jant el pri­mer entre­banc per tor­nar a atiar el foc de l’enfron­ta­ment.

TENIM GOVERN, DONCS, o com a mínim embas­tat i a punt per ser cosit. Que el dibuix de les pun­ta­des no agradi del tot a ningú, no ens ha de sor­pren­dre. Som un país, ja ho deia al començament, amant de les grans ges­tes i també de bus­car les més peti­tes misèries al rival. Qui no vul­gui donar-li els cent dies de gràcia, que no ho faci. Qui cre­gui que els seus mem­bres són els pit­jors de la història, que ho cre­gui. Qui defensi que es tracta d’uns repre­sen­tants tite­lla amb les cor­des lli­ga­des des de l’Estat, que ho defensi. Ara, quan els ànims es cal­min i comen­cin a tre­ba­llar, com a mínim jo no els negaré la pos­si­bi­li­tat de demos­trar com de ferms són els seus acords per superar els rep­tes que arri­ben.

I com a govern inde­pen­den­tista li recla­maré que lluiti per la inde­pendència. Però no només això. Com a govern inde­pen­den­tista també li recla­maré que posi la gent en el cen­tre de les seves polítiques. Que tre­ba­lli pel benes­tar social, per la salut, per l’edu­cació, per l’eco­no­mia, per la cul­tura, per l’esport, per la llen­gua i per tot allò que fa gran aquest país que no deixa mai de sor­pren­dre’m. I quan s’equi­vo­qui, perquè ho farà, l’ava­luaré en funció d’allò que ha fet mala­ment, no de la ide­o­lo­gia que el defi­neix. I si fa de l’error una pràctica habi­tual, seré la pri­mera a recla­mar que faci un pas al cos­tat i que cedeixi el timó als més ben pre­pa­rats. Però ho faré un cop comenci a cami­nar. Abans no.