La mirada no normativa

Es pres­su­posa que hem de saber què volem, que desit­jar i acon­se­guir el que desit­gem està ben vist soci­al­ment i que si ho acon­se­guim estarà con­si­de­rat com un èxit per­so­nal. Una bona feina, salut, un viatge, tenir un fill… Aquest desig, en con­cret, voler tenir un fill, és un desig molt ben accep­tat soci­al­ment. Però què passa quan una dona amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual desitja ser mare i ho ver­ba­litza? Se’ns ence­nen totes les alar­mes.

Això és el que plan­teja la dra­ma­turga i direc­tora tea­tral banyo­lina Clàudia Cedó, que acaba d’estre­nar al TNC Mare de sucre dins del Fes­ti­val Simbiòtic. El desig (del llatí desi­dium) és l’ànsia de satis­fer una neces­si­tat o una petició inte­rior per acon­se­guir alguna cosa. Es rela­ci­ona amb l’anhel. La Cloe, la pro­ta­go­nista de Mare de sucre, també té un desig, vol ser mare. Però ho té difícil, té una dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual i ha d’enfron­tar-se amb la incom­prensió de la seva comu­ni­tat. Bravo per Clau­dia Cedó. Bravo per Mare de sucre, que ens posa davant dels mor­ros quin tracte donem com a soci­e­tat a les per­so­nes amb diver­si­tat fun­ci­o­nal. Com sota del parai­gua de la juris­dicció o la sobre­pro­tecció tran­quil·lit­zem les nos­tres consciències per jus­ti­fi­car que no és pos­si­ble satis­fer el desig de totes les Cloes del món. Qui som per deci­dir que una per­sona amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual no pot ser mare? Totes les per­so­nes amb diver­si­tat fun­ci­o­nal estan inca­pa­ci­ta­des per deci­dir sobre les seves vides? De Banyo­les al món! Des de la sala Tallers del TNC, Cedó ens enfronta amb cos­sos no nor­ma­tius i ens diu que el món és així de divers i ric i que hi ha d’altres mane­res de mirar-nos els uns als altres. Ho feia també bri­llant­ment fa algu­nes set­ma­nes enrere a la mateixa sala Iván Mora­les a Heroïnes amb actors joves, molt joves, que inter­pel·len el públic sobre el món on vivim i que no volem veure. Joves no blancs, no bina­ris a l’esce­nari del TNC acom­pa­nyats d’una bri­llant actu­ació de l’actor Bruno Ber­gon­zini, que ens mos­tra bella­ment el seu cos dura­ment tocat per l’escle­rosi múlti­ple. I és des del tea­tre públic, un dels sec­tors tra­di­ci­o­nal­ment més cas­ti­gats pels governs, on des­co­brim una mirada dife­rent a la nor­ma­tiva, més enri­qui­dora i, pot­ser, si m’ho per­me­teu, més justa, si la sabem apro­fi­tar.