Poliamor a P4

El poli­a­mor sol ser un invent del dimoni excepte quan es prac­tica a P4. Si tens cinc anys, no estàs mar­cat amb fil­tres, pre­ju­di­cis ni collo­na­des pròpies d’una mora­li­tat en forma de creu cris­ti­ana. En Bruc s’estima la Maria, i la Maria s’estima en Bruc. Però la Maria també dona la mà a la Sara perquè quin pro­blema hi ha a esti­mar un nen i una nena alhora quan tens cinc anys? Ben avin­guts, en Bruc, la Maria i la Sara tenen temps per a tot, no mos­tren cap mena de gelo­sia malal­tissa, no es jut­gen, només seguei­xen la línia natu­ral de l’amis­tat inno­cent. Com va dir Maria Mercè Marçal, l’escala fosca del desig no té barana. I com que a P4 no estàs per pen­sar en ter­mes de desig tot va com una seda i no te la jugues com els adults addic­tes al poli­a­mor, una secta que pateix més que altra cosa. Esta­ria bé que entenguéssim el poli­a­mor com el que sig­ni­fica: esti­mar més d’una per­sona perquè la huma­ni­tat neces­sita ser esti­mada. Som éssers frag­men­tats, fets de retalls, i de vega­des ja ni ens reco­nei­xem al mirall. Tenim múlti­ples per­so­na­li­tats que con­vi­uen com poden dins els nos­tres cer­ve­llets atro­fi­ats, però això no vol dir que hàgim de con­fon­dre la lli­ber­tat amb el lli­ber­ti­natge. I sovint arri­bem a una cadena infi­nita d’atzu­cacs: es pot esti­mar més d’una per­sona alhora? Quins són els límits de la pre­sumpta moral? Qui dic­ta­mina que un més un és igual a dos? En parau­les de Santi Bal­mes: “Deja la cabeza y hazle caso a tu corazón. Pero ¿qué hacer cuando tu corazón está fatal de la puta cabeza?” Val més que tor­nem a P4, quan l’amor era amor, les coses es feien amb ingenuïtat i no hi havia jut­ges men­tals que ens escap­ces­sin les ganes de viure.