La navalla suïssa

Durant la taula rodona orga­nit­zada fa uns dies pels Amics del Museu d’Art al vol­tant del lli­bre Art con­tem­po­rani a Girona, 1994-2019, escrit per Lluïsa Faxe­das i Pere Per­ra­mon per encàrrec del GEiEG en el seu cen­te­nari, el crític Eudald Camps va com­pa­rar la copi­osa infor­mació que conté aquest tre­ball amb una nava­lla suïssa. Per si no se l’havia entès prou bé, va sos­pe­sar el volum, un arte­facte pesant de més de 260 pàgines gene­ro­sa­ment il·lus­tra­des, tres blocs temàtics orde­nats en una vin­tena d’apar­tats, un epíleg que és també un balanç i una aposta de futur, i una àmplia bibli­o­gra­fia per als qui encara en vul­guin més, i fent com si mani­obrés per extreure’n algun pape­ret atra­pat a les vores va dir, crec que sorprès de la seva pròpia emoció: “Veieu?, l’aga­fis per on l’aga­fis, sem­pre se’t des­plega una eina o una altra que et pot fer ser­vei.” Ens va fer riure amb ganes, men­tre anava dibui­xant amb els dits alguna forma sem­blant a un fila­berquí, un obre­llau­nes, un lle­va­taps o unes tiso­res, però és la imatge més afor­tu­nada amb què s’ha de con­fron­tar una obra com aquesta, que ho dona tot encara que per fora sem­bli un lli­bre més, una nava­lleta cor­rent. En rea­li­tat, és el millor estudi glo­bal sobre l’art a Girona dels últims vint-i-cinc anys, escrit a més des d’un rar equi­li­bri entre el res­pecte, l’ambició i la mirada crítica. Hi és tot, i el que hi falta, que en tot cas deu ser molt poca cosa, diria que se li suposa. El que no hi tro­bes de cap manera, per més que a vega­des s’hi pres­tin alguns dels temes deli­cats que Faxe­das i Per­ra­mon abor­den, com ara la recepció social de l’art con­tem­po­rani, és petulància, ni con­des­cendència, ni inde­fi­nició per por de dir les coses pel seu nom. No han incor­re­gut ni en aque­lla temp­tació tan antipàtica d’una certa his­to­ri­o­gra­fia que tira del llen­guatge críptic quan se li aca­ben les idees. Algu­nes tro­ba­lles són pre­ci­o­ses, com ara con­si­de­rar la mort d’Enric Marquès, el 1994, un dels llin­dars cro­nològics –i sobre­tot ètic i simbòlic– del tre­ball, que reprèn la nar­ració, amb una altra men­ta­li­tat i uns altres propòsits, allà on l’havia dei­xada Fran­cesc Mira­lles al seu 75 anys d’art a Girona, que abraçava, també per encàrrec del GEiEG, el període de 1919 a 1994. L’obra apro­fita tant, que es pot lle­gir com un àlbum de records per tal de refu­tar una memòria enga­nyosa que ha ten­dit, fins ara, a apar­tar amb des­deny una època que quasi va ser tre­pi­dant.