La merda que devora l’or

La franquícia bar­ce­lo­nina de l’Her­mi­tage con­ti­nua aca­pa­rant dia sí dia també les infor­ma­ci­ons cul­tu­rals, de manera que que­den rele­gats temes que es merei­xe­rien una atenció pre­fe­rent. Per exem­ple que la Fun­dació Miró només obri tres dies a la set­mana. Que la Fun­dació Tàpies i no sé quan­tes ins­ti­tu­ci­ons més fun­ci­o­nin sense direc­tor. Que el per­so­nal sub­con­trac­tat dels museus tin­gui unes con­di­ci­ons labo­rals indig­nes. O que el mones­tir de Poblet hagi des­man­te­llat les visi­tes subs­ti­tuint els guies per codis QR. El debat sobre l’Her­mi­tage, un llop (espe­cu­lació) amb pell de xai (museu), fa ombra fins i tot a les bones notícies, com ho és que cinc espais del Maresme s’hagin unit per orga­nit­zar una expo­sició de Pere­jaume dis­se­mi­nada per tota la comarca. La inter­venció cen­tral és un impac­tant femer dau­rat en un hort de Mataró, el que vin­drien a ser els pro­jec­tes supo­sa­da­ment cul­tu­rals que només es regei­xen per la lògica de la ren­di­bi­li­tat econòmica. I que en saben un munt d’embol­ca­llar les coses, espe­ci­al­ment les que no tenen cap mena d’arre­la­ment en el lloc: ni amb la història, ni amb els con­flic­tes, ni amb les per­so­nes del lloc. El final d’aques­tes ope­ra­ci­ons impos­ta­des és el mateix que tindrà, més d’hora que tard, l’obra de Pere­jaume: la merda aca­barà devo­rant les finíssi­mes làmines de pa d’or, i sense pie­tat.