‘Mea culpa’

Diu­menge em van robar la bossa. Segons l’asse­gu­rança, un furt ja que no hi va haver violència. Com que hi duia els car­nets, faig la penitència de tra­mi­tar-los de nou. Ahir em tocava el DNI, i a Olot, on ara em trobo, no es pot ges­ti­o­nar, així que em vaig diri­gir al lloc hàbil més pro­per: la comis­sa­ria de Cam­pro­don, a la car­re­tera de Molló.

Entorn idíl·lic al cor del Ripollès, camino cap a l’entrada men­tre res­sona dins meu el so de la tenora..., que aviat gri­nyola amb la con­versa entre l’agent i la noia del davant. “Bon dia. Venia a fer-me el car­net d’iden­ti­tat.” “¿Cómo?” “Que venia a hacerme el DNI.” I a par­tir d’aquí tot en cas­tellà, val a dir que amb molta ama­bi­li­tat.

Em toca a mi, i apli­cant l’espe­rit pràctic recorro direc­ta­ment a la nos­tra segona llen­gua. Allà dins, l’estona que hi soc no en sento d’altra. M’ate­nen amb més cor­di­a­li­tat encara. Inclús la inter­lo­cu­tora intenta incrus­tar alguna paraula en català. Vaig per feina, no m’hi esforço. Aca­bem, i quan surto, per sal­var la mala consciència, dic ben alt “Adeu-siau!” als agents –un piló– que són a fora.

Sec al cotxe i penso: t’has lluït. És així, en esce­nes quo­ti­di­a­nes sense dolor, no pas inno­cents, com anem cedint a boci­nets la pàtria fonda que és la llen­gua. Perquè, per a mi, el català per si sol és la terra, i cada mot els seus camps, els rius, els arbres, les ciu­tats, les mun­ta­nyes i les valls. Renun­ciar a usar-la és com accep­tar un futur apàtrida si un dia el meu cap i el meu cor aca­ben des­posseïts de les parau­les autènti­ques on repo­sar, on cami­nar, on sen­tir.

Fa temps atre­soro veus de la Cata­lu­nya Vella perquè he tin­gut la sort de com­par­tir una manera de viure que mor. Rei­vin­di­cant-ne l’ús, en regalo lli­bres a peri­o­dis­tes tot pre­gant, volent, espe­rant que s’hi atre­vei­xin.

Molts les conei­xen i no gosen perquè són estra­nyes, poc nor­ma­ti­ves, espe­ci­als, fugen de la uni­for­mi­tat impo­sada als mit­jans per mor de no sé jo quina llei escrita o no escrita. Però són nos­tres, ben nos­tres.

I lla­vors resulta que un matí asso­le­llat m’estimbo jo sola per la rea­li­tat aco­mo­datícia que em fa can­viar de parla. Entono el mea culpa per haver-me empai­rat d’usar-la tenint-hi tot el dret... i soc tan inco­he­rent que titulo l’arti­cle en llatí. Ai, baliga-balaga!