Gerard Sala, el guiatge lúcid

Dissabte passat era homenatjat al seu estimat Espai d’Art de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses l’artista i catedràtic Gerard Sala, que l’estiu de 2024 havia emprès el particular i intransferible viatge interestel·lar. Onada còsmica i profunda empremta amb arrels barceloneses la que hi ha deixat, amplificada des del claustre ripollès del qual era assessor artístic des de la polifacècia creativa, i de manera igualment notable, la saviesa crítica. De la primera, com a referent de l’art català actual, en parlen llibres i catàlegs, i en podrà gaudir sempre qui contempli les seves obres. De la segona, la que em va impactar de ple, ens quedarà el bon guiatge als qui l’hem rebut ni que sigui fugisserament a semblança dels cometes que li agradava pintar. Pel reconegut bagatge acadèmic i pel bon criteri se’l requeria sovint, i ell responia de forma planera i directa, mancat de l’afectació distant i pomposa de tants insofribles especialistes. Conversar-hi era llum, i als artistes dels marges com jo ens feia oblidar les agrors dels menysteniments soferts. Agut en les paraules, visió sense prejudicis, amb afinat instint et travessava per copsar-te a tu, tal qual, dirigint el consell doctoral i el gest humà envers on calia. Així va ser com sorgí fa gairebé dos anys la llavor de No soc una nina, la recent exposició que he posat en joc i malauradament la darrera que ell promouria, la qual en una sola conversa al seu estudi santjoanenc em va capgirar provocant-me una intensa revolució interior. En els darrers temps, amb mil coses més importants de què preocupar-se, quan la ràpida ment es descompassava ja del cos vell prou cansat, encara els ulls li espurnejaven, encuriosits com els d’un nen, àvids per descobrir nous relats omplint les parets del Palau: “Tinc ganes de veure què estàs preparant!” Des del cosmos que imaginaves ho has hagut d’espiar, Gerard. La teva valoració final m’haurà faltat. El comentari lúcid, penetrant, la certesa empàtica. Espiritualitat i orgull, que no altivesa, quina senzilla grandesa, ho deien els amics propers en el tribut que li oferia el 8 de març l’Ajuntament de Sant Joan. I jo afegeixo des d’aquí: en aquest univers egotista i sectari, enlluernats pels focs d’artifici, com se t’enyorarà... Quants Gerard Sala ens manquen, en el món de l’art!