Cap a la decrepitud

Una llen­gua és un orga­nisme viu. Neix, creix, arriba a la ple­ni­tud, decau, entra en decre­pi­tud i mor. Em refe­reixo, és clar, a les llengües mino­ritàries. És l’infaust cas del català, que dis­sor­ta­da­ment es troba ja en fase acce­le­rada de decre­pi­tud. Per això, la meva per­ple­xi­tat és abso­luta quan lle­geixo o sento des de sabe­ru­des instàncies ofi­ci­als mis­sat­ges i pseu­do­en­ques­tes sobre la pom­po­sa­ment deno­mi­nada “salut” del català, de signe inver­sem­blant­ment opti­mista. Lla­vors, surto amb la pseu­do­en­questa a la but­xaca i la rea­li­tat m’etziba la nega­tiva més rotunda al que diu el paper. N’hi ha prou amb una pas­se­jada per la teòrica­ment cata­la­nit­zada Girona per ado­nar-se del pre­do­mini del cas­tellà. I parlo del cen­tre de la ciu­tat (sobren comen­ta­ris pel que fa a les perifèries i encara més a Bar­ce­lona, sobre­tot si es viatja en metro, on s’esdevé mira­culós sen­tir el català).

Els esmen­tats i tan ufa­no­sos mis­sat­ges opti­mis­tes de la Gene­ra­li­tat no cal dir que no són com­par­tits per cap lingüista, almenys que jo recordi. Ells –aquests sí ente­sos i no setciències que par­len des d’obs­cu­res càtedres polítiques– ens recor­den que estem a punt d’entrar ja en la dar­rera fase prèvia a l’extinció d’una llen­gua, o sigui, la del feno­men de subs­ti­tució lingüística, que es pro­du­eix quan la gene­ració dels pares con­si­dera inútil la trans­missió als fills de la llen­gua mino­ritària en con­vivència amb la majo­ritària.

Con­tra tot això no es pot fer res si no es dis­posa d’un estat propi i les seves eines, estil, per exem­ple, naci­ons nòrdi­ques, on el danès, el suec o el noruec roma­nen ben vius, sense haver-se dei­xat engo­lir per l’anglès, mal­grat el per­fecte domini de tots els seus ciu­ta­dans d’aquesta llen­gua tan majo­ritària. Heus aquí, doncs, un dels avan­tat­ges de dis­po­sar d’un estat propi.

Però si de moment res no podem fer, almenys, per a desac­ce­le­rar l’esmen­tat procés de subs­ti­tució lingüística, el que sí que està a les nos­tres mans és apro­fi­tar “el poc que tenim ara” que es refe­ria Martí Pol. Per exem­ple, TV3, que se suposa que alguna sen­si­bi­li­tat ha de tenir en aquest tema. Doncs bé, m’he entre­tin­gut els últims temps a ano­tar facècies lingüísti­ques amb què ens obse­quia la “nos­tra” tele­visió. Són dis­ba­rats, alguns diri­gits a la línia de flo­tació de la llen­gua. Vull dir, a la seva sin­taxi. Perquè, molt més greu que erra­des lèxiques o que una falta d’orto­gra­fia o, en fi, una cas­te­lla­nada, és dina­mi­tar l’estruc­tura de la llen­gua adop­tant els paràmetres i les regles de la sin­taxi cas­te­llana. He regis­trat, per exem­ple:

1. “M’ha donat envi­dia” (en lloc de “m’ha fet enveja”). 2. “ens esmorzàvem” (en lloc d’“esmorzàvem”). 3. “dis­pa­rat” (en lloc de “dis­ba­rat”). 4. “nin­guna per­sona” (en lloc de “cap per­sona”). 5. “quina cara se li ha que­dat” (en lloc de “quina cara li ha que­dat”). 6. “roza” (en lloc de “frega”). 7. “si et dona al coll” (en lloc de “si (el pro­jec­til) et toca el coll”). 8. Els “moni­go­tes” (en lloc de “ninots”). 9. “hi haurà que uti­lit­zar” (en lloc de “s’haurà d’uti­lit­zar”). 10. “tro­pe­zem” (en lloc d’“ens entre­ban­quem”). 11. “liant” (en lloc d’“embo­li­cant”). 12. “ator­ni­llat” a la taula (de nego­ci­ació) (en lloc de “car­go­lat”, “cla­vat”). 13. Hi ha una pre­sen­ta­dora que diu contínua­ment “el teu anàlisi” en lloc de la “teva anàlisi”. 14. “No es pot per­mi­tir” (en lloc de “no es pot per­me­tre”). 15. “Ningú d’ells” (en lloc de “cap d’ells”). 16. “M’entra la risa” (en lloc d’“em fa riure”) 17. “dona igual” (en lloc d’“és igual”). 18. “des­pecho” (en lloc de “des­pit”). 19. “emput­jar” (en lloc d’“empen­tar”). 20. “enfer­me­tat”( en lloc de “malal­tia”) diver­sos met­ges. 22. “una deuta” (en lloc “d’un deute”) diver­sos eco­no­mis­tes. 23. “Vec” (en lloc de “veig”) incomp­ta­bles vega­des, etc.

Un petit reper­tori, al qual cal­dria afe­gir algun ine­fa­ble per­so­natge de parla inin­tel·ligi­ble. Penso, per exem­ple, en un eco­no­mista con­ter­tulià habi­tual de la “nos­tra” tele­visió que es diu Ber­nar­dos. El seu llen­guatge té tants regis­tres que a vol­tes penso que parla català, altres vega­des cas­tellà, altres una llen­gua genèrica­ment romànica i altres espe­ranto. I con­ti­nuo pen­sant que més urgent que pro­moure l’espe­ranto és que TV3 tin­gui cura del català. Em sem­bla, vaja.