Lluís Albert en el record

Quan el pas­sat dia 14 de juny feli­ci­tava per telèfon el mes­tre Lluis Albert i Rivas, a l’Escala, pels seus 98 anys, la vida del músic ja decli­nava. S’aca­ba­ria el diven­dres 25. Ja feia un temps que el com­po­si­tor anava per­dent facul­tats. Amb l’Albert ens coneixíem d’anys, de quan tots dos vivíem a Bar­ce­lona. Ell hi des­ple­gava la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal –al vol­tant de la música– i jo hi estu­di­ava en el Liceu Francès. En Lluís, els diu­men­ges, freqüentava els matei­xos cer­cles musi­cals on anava el meu oncle, el també com­po­si­tor Domènec Moner, a casa del qual jo vivia i al qual acom­pa­nyava sovint. D’aquí la mútua conei­xença.

Albert havia nas­cut a Bar­ce­lona l’any 1923, però es con­si­de­rava esca­lenc com tots els seus avant­pas­sats. Un cop jubi­lat, l’Escala fou, de fet, la seva residència. L’any 2001 vaig tenir el goig de publi­car dins de la col·lecció Mos la seva bio­gra­fia: Lluís Albert, un home apas­si­o­nat. Ara, a mesura que anava posant anys, el músic sen­tia la recança de dei­xar sense reco­llir tot el que havia fet els dar­rers vint anys i em dema­nava que afegís uns capítols a l’obra publi­cada.

El dia 17 de juny, quan la família em va avi­sar que el mes­tre s’agreu­java i el vaig anar a veure ja enlli­te­gat, en sen­tir-me la veu va obrir uns ulls com unes taron­ges, va mani­fes­tar una ale­gria inu­si­tada i ens va sor­pren­dre a tots dema­nant a la filla que encar­regués una cam­bra a l’hotel a fi que em quedés i escrivís els capítols empa­rau­lats. Veu­rem ara com ho fem. Va pro­gra­mar anti­ci­pa­da­ment les seves exèquies, recor­da­tori inclòs. Un taüt de fusta blanca, aus­ter. En una mà tenia una batuta de diri­gir. Sobre la tapa, una ban­dera este­lada. La música ambi­en­tal del tana­tori i les com­po­si­ci­ons que van sonar a l’església eren totes seves. El fèretre va entrar por­tat a les espat­lles de fami­li­ars i amics. Vam escol­tar una pavana, una salve, la sar­dana Et recor­dem…En el recor­da­tori –per al qual va voler que li escrivís un poema exprés– deia tex­tu­al­ment: “Als 98 anys s’ha empor­tat batuta i par­ti­tu­res per a seguir com­po­nent i diri­gint des dels estels”.

L’Escala ha per­dut un home poli­facètic: un bon músic, un dan­saire i folk­lo­rista, un direc­tor de corals i orques­tres, un peda­gog i el cre­a­dor del museu Víctor Català, dedi­cat a la seva tia escrip­tora. Que en pau reposi.