Groc

Sovint es parla de colors en ter­mes acústics. És allò que en diuen sinestèsia –un recurs lite­rari con­sis­tent a bar­re­jar de manera cre­a­tiva sen­sa­ci­ons de sen­tits diver­sos–. En la parla cor­rent se sol dir, per exem­ple, que un deter­mi­nat color és cri­da­ner. Segons sem­bla, el groc ho és molt. Per això cri­den l’atenció els taxis de Nova York o de Bar­ce­lona. I pot­ser per això Jorge Luis Bor­ges, quan va per­dre la vista, es va acos­tu­mar a posar-se cor­ba­tes gro­gues. Els seus amics pen­sa­ven que era alguna supers­tició, però l’argentí els va acla­rir que ho feia perquè el groc va ser l’últim color que va poder “veure” i encara en sen­tia el soroll. Bor­ges pen­sava en l’anècdota d’Oscar Wilde: a un amic que sem­pre anava amb cor­ba­tes cri­da­ne­res –gro­gues i ver­me­lles– l’irlandès li va engal­tar: “Amic meu, només un sord pot posar-se cor­ba­tes com aques­tes!” Un lle­tra­fe­rit com Bor­ges, però, devia tenir al cap que, per culpa d’una novel·la, el groc havia estat l’emblema d’una gene­ració de joves ale­manys. Tot va començar el 1774 amb la publi­cació de Les penes del jove Wert­her, la novel·la de Goethe que des­criu les pas­si­ons d’un tri­an­gle amorós en què l’amor de la noia, Lotte, se’l queda a la pràctica l’Albert i el pobre Wert­her es veu abo­cat a prac­ti­car el pla­to­nisme i a la des­es­pe­ració final d’un suïcidi. Com que Wert­her anava amb pan­ta­lons grocs, els joves ale­manys van començar a por­tar en massa pan­ta­lons grocs. Una moda que va resul­tar curi­osa, fins que va gene­rar una onada de suïcidis a la Wert­her i els joves dels pan­ta­lons grocs van esde­ve­nir un pro­blema social. Pre­ci­sa­ment Oscar Wilde devia pen­sar en aquell feno­men de suïcidis per imi­tació “literària” quan, molts anys després, va afir­mar que “La vida imita l’art molt més que no pas l’art a la vida. Un gran artista inventa un tipus i la vida intenta copiar-lo i repro­duir-lo mas­si­va­ment”. En aquell groc de Wert­her molts hi veuen la pri­mera ban­dera del roman­ti­cisme.