‘Meanwhile’. Mentrestant

A les grans ciu­tats poden pas­sar dècades des que un pla­ne­ja­ment gene­ral s’aprova fins que s’exe­cuta. És una rea­li­tat que s’ha impo­sat arreu, i que ha tro­bat una pri­mera solució, en molts racons del món, en l’ano­me­nat “urba­nisme del men­tres­tant” (meanw­hile urba­nism). Aquest cor­rent urbanístic i arqui­tectònic pro­po­sava, i encara pro­posa, actuar en edi­fi­cis buits, solars i espais inu­ti­lit­zats, i pre­pa­rar-los com a llocs tem­po­rals per a l’expe­ri­men­tació cocre­a­tiva. Alguns dels pri­mers assa­jos han donat usos ciu­ta­dans tan potents que s’han que­dat defi­ni­ti­va­ment. El con­cepte, com tot en urba­nisme, ha anat evo­lu­ci­o­nant i, con­ser­vant la filo­so­fia ini­cial, s’ha ampliat per con­ver­tir-se en una de les opci­ons més vàlides d’orde­na­ment de zones que llan­guei­xen espe­rant una trans­for­mació defi­ni­tiva que no arriba.

D’exem­ples o de can­di­dats a aco­llir l’“urba­nisme del men­tres­tant”, a Girona, com a totes les ciu­tats, n’hi ha per triar i reme­nar. Però n’hi ha un que, en la meva modesta opinió, clama al cel: el llit del riu Onyar entre la plaça Cata­lu­nya i el pont de la Font del Rei.

Està com està des que els que sovint cre­uem el pont tenim ús de memòria. I el que és pit­jor, s’hi han anat afe­gint des­propòsits que li donen un aspecte de cla­ve­guera a l’aire lliure. Hi que­den les res­tes de pin­tura des­car­nada d’unes flors que s’hi van dibui­xar fa segles; uns resi­dus d’un llaç gegant, ara esca­rit, que havia estat groc; els par­ter­res res­secs que, amb bona intenció, van aco­llir bala­dres, i fins i tot hi ha el ras­tre d’una inter­venció d’art urbà, sor­tida d’un d’aquells milers de fes­ti­vals clònics que la ciu­tat acull sovint.

Segur que qui hi entén adver­tirà que ja està pre­vist què fer-hi. I algú altre asse­ve­rarà que no s’hi pot fer res pel risc de grans riua­des, argu­ment no accep­ta­ble en ple segle XXI. Vin­dria a ser el mateix no fer mai endreça a la sala d’estar perquè espe­res el dia de poder-hi fer obres, o perquè la reforma és massa ambi­ci­osa.

I els metres i metres aban­do­nats del llit del riu d’aquest punt tan cen­tral, que no deixa de ser una entrada a la Girona posta­lenca, no es solu­ci­o­nen. Posar fil a l’agu­lla no és només res­pon­sa­bi­li­tat dels gover­nants muni­ci­pals, que ho és i molt. També hi han d’entrar els veïns, l’opo­sició, el comerç, els artis­tes, o els arqui­tec­tes. Entre tots, hauríem de començar a pen­sar què hi fem, men­tres­tant.