Assetjades al carrer

Els espais públics no són espais neu­tres. De fet, en gene­ral ali­men­ten les desi­gual­tats entre homes i dones, perquè en essència es van pen­sar i con­ce­bre des d’una sola mirada, la mas­cu­lina. És per això que és impres­cin­di­ble que els nos­tres espais com­par­tits i públics siguin repen­sats des de la pers­pec­tiva femi­nista i inclu­siva, perquè si no els nos­tres car­rers poden esde­ve­nir un aliat més d’aquells que exer­cei­xen el poder patri­ar­cal a través de la por i la violència.

Un dels dar­rers estu­dis publi­cats, Safer cities for girls (Ciu­tats segu­res per a les noies) evi­den­cia que el 78% de noies d’entre 18 i 25anys asse­gu­ren haver sofert asset­ja­ment pel car­rer en algun moment de la seva vida. Resulta impres­cin­di­ble expli­car el que les dones vivim quan anem pel car­rer, de nit o de dia, pas­se­jant o prac­ti­cant algun esport. La nos­tra experiència és dia­me­tral­ment opo­sada i abso­lu­ta­ment desi­gual a la dels homes. En la nos­tra soci­e­tat, no tenir por quan estàs a l’espai públic és encara un pri­vi­legi reser­vat als homes que com­plei­xen els este­re­o­tips hete­ro­nor­ma­tius.

El mateix estudi, finançat per la Comissió Euro­pea, que ha comp­tat amb la par­ti­ci­pació de la Uni­ver­si­tat Oberta de Cata­lu­nya (UOC), recull les experiències de dones d’entre 15 i 25 anys de Madrid, Sevi­lla i Bar­ce­lona i evi­den­cia que el 90% de les joves asset­ja­des pel car­rer no van rebre cap tipus d’ajuda, tot i haver-hi tes­ti­mo­nis que van pre­sen­ciar els fets. D’això se’n diu impu­ni­tat.

Sabem que la impu­ni­tat és un dels ele­ments que més reforça les con­duc­tes vio­len­tes, perquè els agres­sors se sen­ten més pode­ro­sos i per con­tra empe­ti­tei­xen qui és víctima de l’asset­ja­ment. Ado­nar-te que, tot i ser vio­len­tada a la llum pública, ningú fa res, et fa sen­tir més agre­dida i reforça la idea de l’accep­tació social, fet que et fa sen­tir encara més sola. Alhora, l’accep­tació social d’aques­tes violències posa de mani­fest com encara ens consta enten­dre que estem davant un pro­blema públic i estruc­tu­ral. El silenci social ens posi­ci­ona i ens fa còmpli­ces. Tal com va asse­nya­lar Des­mond Tutu, “si ets neu­tral davant una situ­ació d’injustícia, has esco­llit estar de la part de l’opres­sor”.

L’estudi ela­bo­rat per l’ONG Plan Inter­na­ti­o­nal també explica que el 77% de les situ­a­ci­ons d’asset­ja­ment al car­rer no impli­quen con­tacte físic, sinó que es pro­du­ei­xen a través de mira­des, xiu­la­des o per­se­cu­ci­ons i solen ser de nit o mati­nada, en més de la mei­tat dels casos, fet que també genera un ele­vat impacte en el nos­tre benes­tar. Les dones som exper­tes en la por. Des de ben peti­tes ens hi soci­a­lit­zen, fent-nos sen­tir extre­ma­da­ment vul­ne­ra­bles en els àmbits públics. A mesura que crei­xem, patim situ­a­ci­ons d’asset­ja­ment de manera tan habi­tual que, quan es pro­du­ei­xen, es reben com quel­com espe­ra­ble. Tot ple­gat és extre­ma­da­ment nociu per a les nos­tres vides i alhora inva­li­dant, perquè ens porta a la renúncia d’espais i acti­vi­tats per por a les agres­si­ons mas­clis­tes, i ens con­demna a ser ciu­ta­da­nes de segona al no poder gau­dir de la plena ciu­ta­da­nia. Davant de tot això, ens sobta que tan sols un 3% de dones deci­deixi repor­tar aques­tes experiències als cos­sos poli­ci­als? Mol­tes d’aques­tes agres­si­ons ni tan sols estan reco­lli­des al nos­tre orde­na­ment jurídic i és que les lleis sem­pre van dar­rere de les neces­si­tats soci­als.

Aques­tes dades evi­den­cien que si tan­tes dones viuen l’experiència de l’asset­ja­ment és perquè hi ha molts homes que l’exe­cu­ten i per­pe­tuen, com a part d’una pràctica apresa i reforçada, sovint en les eta­pes més joves, en què el model de mas­cu­li­ni­tat passa per mos­trar el poder ocu­pant els espais. Xiu­lar, dir coses o seguir una noia reforça un tipus de mas­cu­li­ni­tat que enal­teix el patri­ar­cat. I tot això no és un joc innocu, tot això és violència.

Les dones apre­nem a uti­lit­zar el telèfon com a mesura d’auto­pro­tecció, envi­ant mis­sat­ges o fent veure que estem tru­cant a algú, can­vi­ant les rutes per bus­car les més il·lumi­na­des, ves­tint dife­rent de com voldríem o sense poder deci­dir quan volem tor­nar a casa, perquè ens fa por fer-ho soles. Urgeix posar fi d’una vegada a aques­tes agres­si­ons i cons­truir ciu­tats i espais com­par­tits, inclu­sius, per poder viure de manera lliure i segura.