Opinió

De set en set

Salvatge

Amb tu he redes­co­bert el bosc, el sexe i la potència del cre­pus­cle. De petita hi pas­se­java, tro­bava fonts, caçava cap­gros­sos, em banyava a les gor­gues i m’hi pelava els genolls. Ara els últims rajos tebis de sol tra­ves­sen els núvols i m’espe­te­guen a les gal­tes rosa­des de tanta esgrima. I em torno a pelar els genolls, després de tan­tes dècades, i no pre­ci­sa­ment empai­tant cap­gros­sos. Tre­pit­jar la mun­ta­nya des­calça, nua i sense cap mena de màscara urbana és el més sem­blant a la lli­ber­tat. Hem can­viat, tots dos, i ara som irrom­pi­bles, forts de tanta debi­li­tat, natu­rals, per fi, havent avor­rit aque­lla con­tenció absurda que, anys enrere, cre­ava parets de merda. Cada ves­pre deam­bulo cap al llit amb el cos mase­gat, mas­te­gat, magre­jat. Hem acon­se­guit crear l’oasi que ens alli­bera de tanta medi­o­cri­tat, perquè sabem que el sexe no és només un llen­guatge. També és una fusió que va més enllà de la pell i dels ossos. Som incendi. M’agra­den les feri­des simètri­ques del meu cos. Als col­zes, als genolls, als malucs. A tu t’agrada pro­fa­nar el meu ser­rell sagrat a còpia de gotes de suor i les meves nat­ges talla catorze amb les mans d’home rude que juga a cas­ti­gar la nena dolenta. Tu allar­gas­ses el plaer, m’escrius la pell amb la llen­gua men­tre jo assajo posi­tu­res ori­en­tals de peus petits, boques mul­ti­pli­ca­des i per­ru­ques de colors impos­si­bles per acce­le­rar l’acció. Hem après a trans­for­mar-nos en dues bes­ti­o­les famo­len­ques al límit de les seves capa­ci­tats. Quan pugui, viuré al bosc, perquè des d’ara el bosc ets tu, soc jo, és allò que fa de motor. El bosc, per ser exac­tes, és el lloc per­fecte per anar a morir tran­quils.



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia