Esgotament

Deu ser per la calor o l’acu­mu­lat de la pandèmia, però amb l’opor­tu­ni­tat que donen les vacan­ces d’aug­men­tar la interacció social fora de la bom­bo­lla labo­ral i fami­liar, m’ha sem­blat per­ce­bre un estat gene­ral d’esgo­ta­ment. Les rei­vin­di­ca­ci­ons naci­o­nals cada cop més diluïdes en aque­lles con­ver­ses que van ser eti­que­ta­des de tren­ca­famílies; comen­ta­ris sarcàstics sobre tau­les de diàleg o comis­si­ons bila­te­rals; més reticències a fer apor­ta­ci­ons a la Caixa de Soli­da­ri­tat; aug­ment de la des­con­fiança en els mis­sat­ges ins­ti­tu­ci­o­nals per com­ba­tre la pandèmia, i molt can­sa­ment del per­so­nal sani­tari, entre altres qüesti­ons de dos eixos bàsics de la legis­la­tura. Però pot­ser un ser­vi­dor és l’esgo­tat que ja no sap dis­cer­nir els mis­sat­ges.