El pagès i la roda

Com que hem patit de forma directa i amb afec­ta­ci­ons per­so­nals un incendi fores­tal, com va ser el de la Ribera d’Ebre, que el juny de 2019 va cre­mar més de 5.000 hectàrees de bosc i camps de cul­tius, cada nou incendi et deixa encara més tocat. I t’hi deixa no només per veure com aquests altres tros­sos que­den devas­tats i col­gats per la cen­dra, sinó també perquè es repe­tirà un mateix patró i allò que van viure els page­sos afec­tats per aquell incendi –per qual­se­vol altre– ara ho hau­ran de patir uns altres, en una roda que fa tombs cíclics sense aca­bar de por­tar enlloc. El pagès con­ti­nuarà tre­ba­llant de sol a sol en la sole­dat del seu tros, men­tre els debats sobre gestió fores­tal, des­po­bla­ment, manca d’inver­si­ons al ter­ri­tori i dese­qui­li­bri ter­ri­to­rial res­so­na­ran lluny, des de l’urbs, que és on es pre­nen les deci­si­ons, sovint d’esquena a la terra. El pagès de la Conca de Bar­berà que ara ha entrat en la mala­gua­nyada roda pot­ser rebrà algun ajut de l’admi­nis­tració. Només pot­ser, perquè les aju­des seran per als page­sos pro­fes­si­o­nals, i el vell pagès jubi­lat que con­rea la terra (perquè no entén la vida sense fer-ho, perquè la pensió no allarga prou i perquè no hi ha ningú que el segueixi al dar­rere) no entrarà dins del sac dels bene­fi­ci­a­ris. I amb una mica de sort la soli­da­ri­tat farà que nei­xin ini­ci­a­ti­ves com la de Rebro­tem, que va recap­tar diners per als afec­tats de la Ribera. La flama de les emo­ci­ons col·lec­ti­ves ara és viva, però a poc a poc el debat s’anirà aigua­lint i el pagès es tor­narà a que­dar sol, amb el tros cre­mat i amb un munt de neces­si­tats que ningú no sabrà resol­dre.