Homes que saben massa

En aca­bar les dar­re­res Ombres d’agost, dedi­ca­des a pel·lícules rela­ci­o­na­des amb l’estiu, vaig escriure Con­ti­nuarà, tan propi de la seri­a­li­tat. Crec que ho vaig fer pen­sant en unes quan­tes pel·lícules que vaig haver d’excloure d’una sèrie amb una tem­po­ra­li­tat defi­nida: de l’1 al 31 d’agost. El cas és que, acos­tant-se aquest agost, vaig sen­tir el desig de con­ti­nuar-ho. Tan­ma­teix, dub­tava de fer-ho. No tant pel tòpic que afirma que les sego­nes parts no són mai bones: con­si­de­rar-ho supo­sa­ria creure que la pri­mera part va ser bona quan, sin­ce­ra­ment, fa tant que escric arti­cles que soc cons­ci­ent que, de tant en tant, en surt algun que no està mala­ment. Més aviat pen­sava que la idea no em donava tant de joc per a una nova sèrie. Però he cedit el desig assu­mint-ne el risc.

També em pesava repe­tir-me. Tan­ma­teix, no fem més que repe­tir i repe­tir-nos. La repe­tició, amb vari­a­ci­ons, sem­pre hi és. A la vida, a l’art i, evi­dent­ment, al cinema. L’any pas­sat vaig començar amb un Hitch­cock, La fines­tra indis­creta, i torno a fer-ho després de reveure les dues ver­si­ons (la pri­mera, anglesa, del 1934, i la segona, nord-ame­ri­cana, del 1956) de L’home que sabia massa. Repe­tició amb vari­a­ci­ons sobre un mateix argu­ment: un home sap massa perquè, abans de morir assas­si­nat, un agent secret li dona una pista sobre un crim pla­ni­fi­cat. Com que l’home sap massa (i la seva dona també) li segres­ten la filla, a la pri­mera, i el fill, a la segona. Tot acaba bé. Però jo no sé si començo bé. Què tenen a veure aquests dos films de Hitch­cock amb l’estiu? Vull creure que el pre­text me’l dona la segona, en la qual James Stewart i Doris Day es tro­ben impli­cats acci­den­tal­ment en tal intriga quan pas­sen unes vacan­ces esti­uen­ques a Marràqueix. A la pri­mera, de fet, la pare­lla pro­ta­go­nista fa unes vacan­ces hiver­nals a Saint-Moritz. En tot cas, Hitch­cock va dir a Truf­faut que les vacan­ces (siguin a l’estiu o a l’hivern) són un període excep­ci­o­nal en què poden pas­sar coses impre­vis­tes. Demà: Pau­line a la plage (Eric Roh­mer, 1983). .