Com si fóssim immortals

Durant un dinar a l’hos­tal de la Gavina, uns amics ens invi­ten a anar-los a visi­tar a Sant Joan de Medi­ona, on tenen casa, i per ani­mar-nos ens asse­gu­ren que el Penedès, tan ple de vinyes, està des­ti­nat a des­ban­car l’Empordà. Reac­ci­o­nem amb una incre­du­li­tat res­pec­tu­osa, perquè ben mirat no conei­xem d’aque­lla terra més que alguns vins i sos­pi­tem que de la nos­tra n’hem fet una espècie de reserva into­ca­ble perquè hi passàvem l’estiu de petits, perquè en conei­xem qua­tre camins i un parell de plat­ges, perquè hi hem estat feliços, però pot­ser això sol no ser­veix per esta­blir cate­go­ries pai­satgísti­ques naci­o­nals. Veniu, insis­tei­xen, allò avui és tal com recordàveu l’Empordà. Aquest deu ser el pro­blema: no tenim la impressió que hi hàgim sor­tit per­dent, afer­rats només al record, ni que la dol­cesa d’altres estius formi part d’una imatge mítica i clau­su­rada que no arribi a tocar també, amb la seva glòria llu­mi­nosa, les vacan­ces del pre­sent. Men­tre par­lem, va deca­ient la tarda damunt la platja de s’Agaró. Som en un dels millors hotels de la Costa Brava, com­par­tint taula amb gent de molta posició (al pàrquing, hem fet broma de la falta de classe del nos­tre petit Citroën, enfron­tat a la car­ros­se­ria ful­gu­rant de tants de BMW i Porsche i Jaguar), però no sen­tim que siguem un error pin­to­resc enmig del luxe, que aquí adopta en tot cas la forma d’una hos­pi­ta­li­tat franca i, a esto­nes, d’una fami­li­a­ri­tat sor­ne­guera i des­ca­mi­sada. No ens cos­ta­ria gens acos­tu­mar-nos a la bona vida, a les ostres del ver­mut, a la salsa pro­di­gi­osa amb què ens han por­tat banyat el déntol, a la des­pre­o­cu­pació que regna rere el vol d’aques­tes cor­ti­nes de la ter­rassa que, cada cop que s’inflen amb el vent, dei­xen entre­veure el gus­pi­reig del mar. Algun dia, ens com­pro­me­tem, ani­rem al Penedès, però avui dei­xeu-nos esti­mar encara aquest Empordà on cada roca té un nom i cada arbre asse­nyala un camí que hem res­se­guit. Hi havia una pineda, on fèiem l’arròs, i una figuera al jardí de dar­rere de la casa de Riells que vam per­dre, i una fleca on ens aturàvem a com­prar pa crui­xent i meren­gues per als petits, i una cala, crec que a Colera, on vam anar a banyar-nos amb uns amics dels pares, fa una colla d’anys. Les nos­tres rique­ses són aquests records esgar­ri­ats, i la mera­ve­lla inau­dita que encara exis­tei­xin llocs a la terra que ens els revis­quin un estiu rere l’altre, com si fóssim immor­tals.