Diumenge de dol al País Valencià

Demà farà una set­mana que al País Valencià les ban­de­res one­ja­ven a mig pal. La Gene­ra­li­tat havia decre­tat un dia de dol ofi­cial per la mort de Paco Caba­nes, cone­gut com el Genovés pre­nent per mal­nom el topònim del seu poble, con­si­de­rat un dels millors juga­dors de pilota valen­ci­ana de la història. Perquè ens enten­guem, el que havia pas­sat era simi­lar al que va supo­sar pels fans del fut­bol el traspàs de figu­res com Johan Cruyff o Diego Armando Mara­dona, des­a­pa­re­guts pre­ma­tu­ra­ment havent estat uns vir­tu­o­sos insubs­tituïbles. Sem­blant, però no ben bé el mateix: en el cas de Caba­nes s’hi bar­re­java un com­po­nent popu­lar o, millor dit, naci­o­nal. La pilota valen­ci­ana és el joc autòcton i els ídols encara són herois de carn i ossos més que no pas llu­nyans per­so­nat­ges tele­vi­sius d’abast glo­bal. Tan naci­o­nal era el des­con­sol que el pre­si­dent Ximo Puig va dedi­car-li un arti­cle l’endemà mateix en què defi­nia el pilo­tari com “el nos­tre mite”, “un símbol que va unir el poble” i “una icona social que per­so­ni­fi­cava la iden­ti­tat col·lec­tiva dels valen­ci­ans”. El Genovés tenia consciència de país i l’exer­cia, per exem­ple cedint la seva imatge a Acció Cul­tu­ral del País Valencià per fer una cam­pa­nya de nor­ma­lit­zació lingüística. La tele­visió pública va ree­me­tre la cone­guda com a “par­tida del segle”, un duel entre Caba­nes i Álvaro de Bor­botó de l’any 1995 durant el qual un veterà i can­sat Genovés, que tot­hom donava per amor­tit­zat, va remun­tar sor­pre­nent­ment con­tra un con­trin­cant molt més jove men­tre el públic embo­gia i core­java el seu nom dem­peus. Són històries que en aques­tes lati­tuds amb prou fei­nes conei­xem, sufi­ci­ent­ment apas­si­o­nants per poder-nos atraure sense gaire esforç. Només cal­dria que algun dia poguéssim veure una par­tida de pilota, en la més pres­ti­gi­osa moda­li­tat d’escala i corda, i el seu ritme tre­pi­dant ens atra­pa­ria de seguida.