Els joncs salvatges

La des­co­berta de la joia i el dolor de l’experiència eròtica, pas­sant per l’homo­se­xu­a­li­tat, de Call me by your name podia haver dut cap a Les rose­aux sau­va­ges, film del 1994 diri­git per André Tec­hiné al qual arribo després de recor­dar el jardí dels Finzi-Con­tini com a símbol d’un món des­a­pa­re­gut. Com en el cas de la novel·la de Gior­gio Bas­sani, adap­tada per De Sica, Tec­hiné hi bar­reja l’íntim amb l’històric. El direc­tor hi evoca el temps del final de la seva ado­lescència, coin­ci­dint amb el de la guerra d’Algèria, a par­tir d’una invi­tació de la cadena Arte a diver­sos cine­as­tes fran­ce­sos perquè con­ce­bes­sin un film per a una sèrie ano­me­nada Tous les garçons et les filles de leur âge, una picada d’ullet a una cèlebre cançó de Françoise Hardy, que va enre­gis­trar-la el 1962, any en què trans­corre l’acció de la pel·lícula en un lloc del depar­ta­ment del Tarn i Garone, al qual per­tany Valença d’Agen, on Tec­hiné va néixer el 1943. En un inter­nat, François (Gaël Morel), àlter ego del cine­asta, manté una relació estreta amb Maité (Élodie Bouc­hez), filla d’una pro­fes­sora de lite­ra­tura, men­tre des­co­breix la seva homo­se­xu­a­li­tat sen­tint-se atret per Serge (Stéphane Rideau). Aquest, amb un germà que mor a Algèria, una nit té un con­tacte sexual amb François, però desitja Maité. Hi ha un altre noi en joc, Henri (Frédéric Gorny), un pied-noir que els inqui­eta amb la seva men­ta­li­tat colo­ni­a­lista. La història comença a la pri­ma­vera, men­tre acaba el curs esco­lar, però el final arriba a l’estiu amb una seqüència mera­ve­llosa, al riu Garona, en què el desig cir­cula entre ells. El títol en català és Els joncs sal­vat­ges, però podria ser Les canyes sal­vat­ges, tenint pre­sent la faula de La Fon­taine a la qual el film fa al·lusió: Le chêne et le roseau, traduït com El roure i la canya. El roure es vanta davant d’una humil canya de riu, però una tem­pesta el fa caure men­tre, doble­gant-se, l’altra resis­teix. Així podem ser en l’ado­lescència i pri­mera joven­tut: anem d’un lloc a l’altre, sobre­vi­vint amb fle­xi­bi­li­tat en la incer­tesa. Demà: L’heure d’été (Oli­vier Assayas, 2008).