Allò que el virus s’endugué

L’estiu solia ser un dels moments àlgids d’anar al cinema. Aquest any hi pots anar sense por a tro­bar-te cues, com pas­sava amb les grans estre­nes. Ni aques­tes acon­se­guei­xen el reclam espe­rat. Tam­poc amb una mit­jana de sis set­ma­nals ha can­viat el pano­rama i als cines els costa sor­tir del pou al qual el canvi d’hàbits impul­sat per les pla­ta­for­mes de stre­a­ming els ha abo­cat. Per­dre l’exclu­si­vi­tat, el pri­vi­legi, l’estrena en defi­ni­tiva, no ha aju­dat, i ara això no és un must. Dels 1.200.000 espec­ta­dors per cap de set­mana el 2019, hem pas­sat als 415.000 el 2021. I estre­nes com la del nou film de San­ti­ago Segura, que fins i tot l’any pas­sat va arra­sar amb Padre no hay más que uno 2 han pas­sat des­a­per­ce­bu­des. Caldrà fer més militància.