Paisatges que moren d’èxit

Més neces­si­tats que mai de natura, rela­xació o esport a l’aire lliure, ens hem llançat a cor­re­cuita per anar a aquell lloc idíl·lic, sem­pre soli­tari i espec­ta­cu­lar, que ens apa­reix a les fotos dels per­fils de les xar­xes soci­als, públics i pri­vats. L’enorme canvi social deter­mi­nat per la tec­no­lo­gia no ha anat en paral·lel a un altre de nor­ma­tiu i cul­tu­ral res­pecte al que la majo­ria con­si­dera pai­sat­ges atrac­tius i emblemàtics. Tòpics petri­fi­cats esti­uencs a casa nos­tra: fer vida a tocar d’un mar d’aigües cris­tal·lines (de vega­des), en cales solitàries (ine­xis­tents), pujar cims (en xan­cle­tes cri­mi­nals) i nits d’estiu amb grills i cuques de llum (cada cop menys) a la fresca dels entorns més verds. En paral·lel a la mas­si­fi­cació, van a l’alça els qui pre­fe­rei­xen no tre­pit­jar les nos­tra­des plat­ges a l’agost i opten per la mun­ta­nya. Tras­llat del pro­blema. Excepte per l’enorme ter­ri­tori comprès entre el mar i els cims piri­nencs que el dei­xem per fer un beure i un pipí de pas: tot­hom sap que no té res d’interes­sant i a sobre és més aviat eixut.

La pressió és ina­guan­ta­ble per a molts pobles petits, que no reben bene­fi­cis col·lec­tius si els visi­tants són una riuada. Inas­su­mi­ble en ter­mes de ser­veis i per a l’equi­li­bri fràgil dels eco­sis­te­mes, afec­tats ja per la crisi climàtica. Calen més agents rurals, regu­lar la frag­men­tació de les vacan­ces, pro­te­gir més zones natu­rals (per quan el parc natu­ral de Mun­ta­nyes de Pra­des?!) i esta­blir quo­tes màximes de pas per satu­ració. S’hi ha posat fil a l’agu­lla, però el pro­blema va a l’alça: hi ha una Cata­lu­nya que es mor d’èxit a l’agost. I de fàstic la resta de l’any.