Muntatges olímpics per distreure

Els governs soci­a­lis­tes espa­nyols, a diferència dels popu­lars, com a mínim tenen inven­tiva per ven­dre, si no fos que l’experiència diu que acaba esde­ve­nint fum i, al cap­da­vall, l’enèsima aixe­cada de camisa. Amb els avi­sos cada vegada més gene­ra­lit­zats sobre els efec­tes de l’empit­jo­ra­ment del canvi climàtic, amb una pandèmia que can­viarà la vida i la mobi­li­tat de la gent de tot el món –la majo­ria de la qual en per­cen­tat­ges mínims de vacu­nació–, resulta que cal ampliar un aero­port, que no està ni satu­rat, a costa del que sigui, sobre­tot si és patri­moni de tots. Així doncs, no cal fer massa números, ni gira­gon­ses ver­des. A més, com que sem­bla que no hi ha manera que Madrid sigui olímpica, que cada vegada hi ha menys ciu­tats dis­po­sa­des a ser-ne seu –per què serà?-i que la neu de Bar­ce­lona i de la seva àrea metro­po­li­tana és més aviat escassa, res millor que impli­car el Piri­neu en una aven­tura foras­se­nyada. Ara cal supo­sar que, tan demòcra­tes com són, faran, com a mínim, un referèndum entre els seus habi­tants –i sense els de Bar­ce­lona–; i podrien apro­fi­tar les urnes de l’1-O i res­pec­tar-ne els resul­tats, per aca­bar de tan­car el cer­cle de les pre­ses de pèl. Bons nego­cis per als de sem­pre –Aena i el totxo, sem­pre a punt–, perquè els bene­fi­cis per als habi­tants del país seran, com a molt, dub­to­sos. En fi, els polítics apar­quen -de fet no pas de paraula- els temes clau que moles­ten els amos i s’entre­te­nen a bus­car pros i con­tres a l’absurd en lloc d’abor­dar uns dèficits que afec­ten cada dia tot­hom. Dis­trets com estan, no s’ado­nen que dar­rere seu aviat no que­da­ran sinó aquells que ocu­pen llocs de con­fiança, perquè una paga pot més que les con­vic­ci­ons. Ara ja saben que anar en con­tra surt car; encara no han entès que no es tracta d’allò que facin o no, sinó d’allò que són? I cata­lans, ho són.