Fotogènia de l’alletament

Són a la tova­llola del cos­tat, la família per­fecta, jove i atrac­tiva, amb dues nenes peti­tes que sal­ti­ro­nen men­tre juguen a empai­tar-se al vol­tant del para-sol. Em fa l’efecte que són estran­gers, però no sabria dir quina llen­gua par­len, pot­ser una mena d’argot eslau que estra­nya­ment adqui­reix, bar­re­jada amb el vent, la musi­ca­li­tat del por­tuguès. La mare demana a les nenes que es tre­guin el banya­do­ret moll i les fa pas­sar una a una per la falda per untar-les de crema solar amb unes mano­ta­des tan enèrgi­ques que fan ten­ti­ne­jar les cri­a­tu­res. Quan els ben refrega la cara (“tanca els ulls!”), repro­du­eix un gest antiquíssim que ve de les besàvies que ren­ta­ven la cara dels fills amb aigua glaçada del pou de bon matí i que totes les mares de després hem imi­tat amb cega obediència, arma­des d’aero­sols i ungüents. Em dis­trec un moment i, quan torno a mirar, la dona està donant el pit a la més petita, de dos o tres anys. El qua­dre no pot ser més idíl·lic, excepte que totes dues s’han de pro­te­gir amb una gorra perquè el para-sol l’ocupa sen­cer el pare, asse­gut en una cadi­reta de tisora repas­sant-se des de fa estona les ungles dels peus. Jo només vaig aguan­tar l’alle­ta­ment tres mesos, fas­ti­gue­jada d’una criança demo­li­dora encara que de gran fotogènia, i em vaig pas­sar els següents, fins que el nen va fer l’any, dema­nant-li perdó per haver clau­di­cat, tor­tu­rada per les recri­mi­na­ci­ons pediàtri­ques. Admiro el valor d’aquesta dona, però no l’envejo. Els bibe­rons no xuclen ni una gota de l’amor que una mare sent pel seu fill, i li estal­vien ser una vaca al cos­tat d’un pedi­cur.