Ombres d’agost
‘Dos a la carretera’
En una d’aquestes ombres, que només volen fer passar una mica d’aire, comentava que el cinema clàssic tendeix a mostrar els enamoraments mentre que el modern es recargola amb l’amor que se’n va. Tot és més complex, evidentment. El cas és que l’any 1967, quan moltes pel·lícules ja havien destruït parelles, un director de Hollywood, que va fer que Gene Kelly cantés i ballés feliç sota la pluja, va partir del viatge d’un matrimoni anglès en crisi (Joanna i Mark: Audrey Hepburn i Albert Finney, extraordinaris) per narrar-nos la història de la seva relació. Stanley Donen ho fa a través del record fragmentari d’anteriors viatges estiuencs, sobretot per França, mentre que, en poc més d’una dècada, les vacances es van confonent amb el treball a mesura que Mark, arquitecte, i Joanna, sense ocupació laboral, es converteixen en un matrimoni burgés desgastat pel temps que hi passa. Amb la música de Mancini entre juganera i malenconiosa, Dos a la carretera presenta, doncs, l’evolució d’una parella amb una estructura narrativa que, fluint de manera primorosa, posa en relació els diversos viatges a través del trànsit per uns mateixos llocs i unes situacions semblants: la trobada casual que propicia l’enamorament mentre els cossos de Joanna i Mark es cremen a la platja; el viatge interromput amb un altre matrimoni amb una filla repel·lent; l’aventura feliç amb un Mini-cafetera que s’incendia; la incorporació de la pròpia filla en un viatge on s’evidencia la crisi que esclata a l’últim. “Quan es va començar a trencar tot?”, pregunta Joanna i potser també Audrey Hepburn. S’han convertit, de fet, en un matrimoni: “Dues persones que no es diuen res.” Tot i els retrets i les infidelitats, no poden separar-se. “Per què fingeixes que som un matrimoni feliç i vols seguir amb mi?”, pregunta Mark. La rèplica és sensacional: “Són dues coses diferents.” Seguiran junts perquè, com diu Hepburn i fingeix un cineasta de Hollywood en una producció anglesa, “m’encanten els finals feliços”. Continuarem amb cineasta sense contemplacions... Demà, Persona (Ingmar Bergman, 1966).
