Mascotes

Haig de reconèixer que em vaig equi­vo­car. Fa un parell de dècades vaig augu­rar que un dia la visió quo­ti­di­ana d’ani­mals pas­se­jant pels car­rers de les grans ciu­tats resul­ta­ria un ana­cro­nisme, que la gent no enten­dria ales­ho­res l’estampa d’un gos o un gat envaint l’espai que la huma­ni­tat s’ha reser­vat de manera crei­xent, i no ho enten­drien ales­ho­res com per a nosal­tres en el pre­sent són estra­nyes una gallina o un porc pas­sant al nos­tre cantó com era regu­la­ri­tat segles enrere. Em vaig equi­vo­car, sí, perquè la situ­ació ha evo­lu­ci­o­nat en sen­tit con­trari al que pen­sava, ni que fos a la manera estra­folària en què tot evo­lu­ci­ona en el nos­tre temps de velo­ci­tat vul­ne­ra­ble: fa poc vaig veure una dona pas­se­jant una fura Ram­bla avall, i també vaig com­pro­var com ella havia d’atu­rar-se perquè l’ani­maló, esgo­tat de seguir el pas de la mes­tressa, jeia sobre les llam­bor­des per pren­dre la fresca.

Aquesta imatge, com la de les per­so­nes que edu­ca­da­ment es dedi­quen a reco­llir els excre­ments dels gos­sos com mai ho farien si fos­sin de per­so­nes (ni en el cas que ho neces­si­tes­sin), com les de les clíniques i els hotels per a ani­mals que han pro­li­fe­rat arreu, com l’explosió de boti­gues que sub­mi­nis­tren uten­si­lis i men­jar d’ani­mals de com­pa­nyia… De com­pa­nyia? No sé si es pot dir que siguin ani­mals de com­pa­nyia la fura, el porc viet­na­mita, el camaleó, la serp, la gui­neu o el gecko. Ni tan sols ho és el mico, mal­grat la nos­tra sem­blança amb aquests cosins! Ani­mals de com­pa­nyia, diuen, ani­mals sos­trets del seu entorn natu­ral per con­ver­tir-se en mas­co­tes dins de les nos­tres vides. El negoci aug­menta, perquè la huma­ni­tat ha fet d’aques­tes bes­ti­o­le­tes i de tan­tes altres un xic o molt menys extre­mes el cen­tre, si més no momen­tani, de les seves pròpies bio­gra­fies.

Vagi per enda­vant que a casa meva hi ha tor­tu­gues i un conill i que, mal­grat pro­vo­car-me una asma impor­tant, tot­hom a casa va gau­dir la presència d’un gat durant vuit anys. Vagi per enda­vant també que la natura és, al meu enten­dre, la millor escola per a l’auto­co­nei­xe­ment. Però hem de parar atenció al que ens està suc­ceint quan el nom­bre de mas­co­tes tri­plica el d’infants a les llars. No sols són una imatge quo­ti­di­ana a les cases de les per­so­nes grans que omplen la seva even­tual soli­tud amb la presència d’un gat (o una manada); també suc­ce­eix entre les pare­lles joves, i no és qüestió dels recur­sos de què dis­po­sen, perquè tenir un gos suposa una des­pesa impor­tant, si es com­pleix amb tots els deu­res ja legis­lats al res­pecte. Pare­lles joves amb gos­sos en comp­tes de fills que després dei­xen a casa dels “avis”, ja siguin pares de l’un o de l’altre, amb molta més faci­li­tat que a unes per­so­ne­tes peti­tes. I és que la mas­cota en el fons és una mot­xi­lla lleu­gera, més fàcil­ment subs­tituïble que un ésser humà, mal­grat que en aquell moment no ho sem­bli, mal­grat que mol­tes per­so­nes s’esti­min més la seva mas­cota que la huma­ni­tat sen­cera.

Però segu­ra­ment aquesta crei­xent dependència de les bes­ti­o­le­tes domèsti­ques té a veure amb el fet que aques­tes no jut­gen, que som el seu cen­tre per sobre de totes les coses i que, en el cas de les més desen­vo­lu­pa­des, ens veuen com el seu heroi. I a qui no li agrada que l’esti­min de manera incon­di­ci­o­nal i acrítica? Com no ha de ser agra­da­ble, pot­ser no per a tot­hom, però sí per a una impor­tant majo­ria, sen­tir-se únic i mera­vellós sense cap tipus de con­dició?

En el nos­tre temps indo­lent, una mas­cota, la mot­xi­lla més lleu­gera que un fill, pot gai­rebé com els nadons esde­ve­nir el millor mirall per inten­tar cop­sar l’essència de la vida, el seu batec de cada ins­tant, en obser­var qui, sense la trampa de la nos­tra ment, no queda atra­pat per l’enyo­rança, la rancúnia o la pena del pas­sat, o per l’angoixa, la por i el desig del futur. La mas­cota, mal­grat tota la con­ta­mi­nació que li hem llençat a sobre, és capaç de viure l’única rea­li­tat tan­gi­ble, el pre­sent, l’eter­ni­tat, l’abso­lut. I amb enveja els con­tem­plem i omple tant espai i temps del que som que dues dècades després del meu vati­cini sobre un món sense ani­mals he hagut d’accep­tar que em vaig equi­vo­car ales­ho­res sobre la tendència dels nos­tres temps.