Opinió

Dues senyores

No vull sostraure al meu petit homenatge cap de les dues dones en les quals penso i que han mort recentment

Tinc el cor divi­dit i no vull sos­traure al meu petit home­natge cap de les dues dones en les quals penso i que han mort recent­ment, superats els noranta anys. Es tracta de les giro­ni­nes Maria de Palol i Con­xita Puja­das. La senyora Maria, com li dèiem tots, filla del poeta Miquel de Palol, la vaig des­co­brir a través dels Pre­mis Lite­ra­ris de Girona i de les edi­ci­ons de les obres del seu pare por­ta­des a cap per la Fun­dació Valvi. Tenia una gran classe i un tracte exqui­sit. Por­tava a la sang la cata­la­ni­tat i la cul­tura. Li vaig sen­tir reci­tar de memòria, en un parell d’oca­si­ons, la poe­sia del seu pare “Salve” amb una decla­mació única.

La dar­rera vegada, el 21 de setem­bre del 2017, a l’acte de lliu­ra­ment del premi Miquel de Palol cele­brat a l’Audi­tori de Girona. A l’aca­ba­ment, després de pro­nun­ciar la frase final “Dir a l’aire «Cata­lu­nya»! I res­pon­dre’ns «Lli­ber­tat»!”, l’alcal­dessa Madre­nas i jo mateix, que estava al seu cos­tat com a pre­si­dent de la Fun­dació Ber­trana, envaïts per l’emoció, ens vam aixe­car com empor­tats per un res­sort màgic i tot el públic va fer el mateix. Maria de Palol va que­dar impres­si­o­nada –m’ho comen­tava després– de veure tot l’audi­tori dem­peus, ova­ci­o­nant-la. És la imatge tri­om­fant d’ella que em vull que­dar.

El cas de la Con­xita Puja­das és dife­rent. La vaig conèixer com a con­ces­sionària del bar de la nova Escola Nor­mal del car­rer d’Emili Gra­hit a par­tir del 1965. El tracte amb els alum­nes que el freqüentàvem anava més enllà del ser­vei. La Con­xita era entrega, sim­pa­tia, com­prensió, ajuda, deli­ca­desa, i guar­dava secrets, si calia. Havia regen­tat abans el bar del GEiEG, i amb poste­ri­o­ri­tat també va tenir el de la Facul­tat d’Econòmiques de la UdG. El seu marit, l’Emili Gir­bal, i el seu fill, l’Arseni, eren pun­tals de la Polifònica de Girona i també del grup d’hava­ne­res Terra Endins. Quan per What­sApp vaig comen­tar amb altres com­panys de magis­teri la seva mort, em van arri­bar a l’acte una pila de res­pos­tes totes ple­nes d’afecte. Una deia: “Era un encant.”

No vaig saber a temps els hora­ris de les exèquies res­pec­ti­ves, ni de la Maria ni de la Con­xita, però des d’aquesta columna els envio el més entra­nya­ble dels adeus. Amb­dues for­men part de les meves vivències més sen­ti­des, de joven­tut, o de madu­resa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia