Viure a l’AP-7

Visc a l’AP-7 i dimarts vinent hauré aca­bat de pagar la hipo­teca. Hau­rem aca­bat de pagar la hipo­teca, entre Salou i la Jon­quera, i la de l’AP-2, entre Sara­gossa i el Ven­drell. També s’afe­gi­ran a la festa de final de peatge el tram nord de la C-32, al Maresme, i la C-33, entre Bar­ce­lona i Mont­meló. L’AP-7, aquest espai on visc, on passo una pila d’hores durant la set­mana, anant de casa a la feina i de la feina a casa, és el pai­satge físic i men­tal que tinc més res­se­guit. El de la Via Augusta dels romans pas­sat a temps pre­sent.

Hi he cres­cut auto­mo­bilísti­ca­ment par­lant un cop obtin­guda la llicència de con­duir. Cotxe rere cotxe, peatge rere peatge. Amb ale­gries i ensurts, em conec aquest asfalt i aques­tes traçades. L’he vist néixer, la van començar a cons­truir el 1969. I l’he vist créixer. He vist com s’eixam­plava i gua­nyava un car­ril nou allà on n’hi havia hagut dos, i he vist com cons­truïen, com es reduïen les bar­res de peatge, o com s’implan­tava la moda­li­tat de paga­ment del Tele­tac. Recordo la reflexió mitin­guera que feia ser­vir Felipe González quan expli­cava com volien esten­dre les infra­es­truc­tu­res: en la dic­ta­dura l’Estat feia els cot­xes i el sec­tor pri­vat, les auto­pis­tes; en democràcia això s’havia cap­gi­rat. És clar que van fer més auto­vies, i la taxa de peatge que­dava per als que ho hauríem de tenir tot pagat quan anem pel món. Però, vaja, no ens ve de nou. El que sí que serà nou serà no pagar-ne. El que no sabem és per quants mesos. O com es trans­for­marà la con­tri­bució ciu­ta­dana més enllà dels impos­tos habi­tu­als. Perquè el man­te­ni­ment de les vies, tot i que Aber­tis rebi una indem­nit­zació milionària, d’alguna manera o altra el paga­rem. Hi haurà vinyeta a l’euro­pea, com demana la Gene­ra­li­tat? S’assu­mirà el prin­cipi que pagui qui con­ta­mini? I com es res­ca­ba­la­ran els ajun­ta­ments que en recap­ten l’IBI? Arri­bem a la fi dels peat­ges amb més inter­ro­gants que res­pos­tes. La hipo­teca es renova.