El noi més bell del món

Vaig aca­bar les Ombres d’agost pre­ce­dents amb una pel·lícula que, amb un músic que ago­nitza a la platja del Lido men­tre con­tem­pla un ado­les­cent en què reco­neix la reve­lació sen­si­ble d’una bellesa ideal, anun­cia la fi de l’estiu: Mort a Venècia, l’adap­tació que Luc­hino Vis­conti va fer de la novel·la homònima de Tho­mas Mann. Una pel·lícula admi­rada per la bellesa de les seves imat­ges, però també bes­can­tada pels que la con­si­de­ren deca­den­tista i este­ti­cista. El cas és que, dar­re­ra­ment, hi ha cai­gut una ombra pro­pa­gada per un docu­men­tal que, visi­ble a la pla­ta­forma Fil­min, s’ha con­ver­tit en un dels films d’aquest estiu: The most beau­ti­ful boy in the world. Rea­lit­zat per Kris­tine Linds­trom i Kris­tian Petri, la seva idea és que la vida de Björn Andrésen, que ales­ho­res tenia quinze anys, va tren­car-se quan Vis­conti, durant una llarga recerca per diver­ses ciu­tats euro­pees, hi va reconèixer l’encar­nació de la cri­a­tura des­crita per Mann. Abans de veure el docu­men­tal n’havia lle­git comen­ta­ris indig­nats amb Vis­conti, reduint-lo a un immo­ral que, apro­fi­tant-se de la bellesa d’un noi fràgil que va defi­nir com el més bell del món, va expo­sar-lo a una mena de mer­ca­deig. Cer­ta­ment, pot qüesti­o­nar-se que la cre­ació d’un film (i d’altres obres) con­ver­teixi una per­sona en un objecte. No vull jus­ti­fi­car res. Al con­trari. Ho dic perquè, després de veure el docu­men­tal, crec que els seus direc­tors pot­ser han explo­tat més Andrésen que Vis­conti sense haver creat, a més, cap imatge digna de memòria. Les imat­ges, de fet, més interes­sants s’extre­uen d’un repor­tatge de la RAI, Alla ricerca di Tad­zio: l’ado­les­cent sem­bla incòmode i encara més quan se li demana que mos­tri el seu tors. Les ense­nyen al prin­cipi i hi retor­nen per dir-nos què n’hem de pen­sar. Con­dem­nen Vis­conti i l’àvia (que se’n va fer càrrec quan la mare va aban­do­nar els fills i va morir un temps després) que ho va per­me­tre. Com si tots els pro­ble­mes, que han sigut molts, d’Andrésen es deri­ves­sin d’aquell moment fatal. Pot­ser tot és més com­plex. Gràcies per lle­gir aques­tes ombres. Con­ti­nuarà.