Opinió

Tribuna

Derrotes americanes

“Les tres branques de l’exèrcit dels Estats Units no només són immunes a la supervisió política, sinó que competeixen entre si per veure qui gasta més i millor

Per què se’ls dona tan mala­ment, als Estats Units, gua­nyar guer­res? El país amb el pres­su­post mili­tar més gran del món (778.000 mili­ons de dòlars, un 39% de la des­pesa mun­dial); la tec­no­lo­gia més avançada; i un dòlar que, en tant que moneda refugi glo­bal, els fa immu­nes a les cri­sis del deute i els per­met tirar pel vàter dos bili­ons de dòlars a l’Afga­nis­tan.

La pri­mera res­posta és cul­tu­ral. L’his­to­ri­a­dor Niall Fer­gus­son, molt influ­ent en l’esta­blish­ment nord-ame­ricà, hi veu manca de volun­tat de lluita. Les clas­ses aco­mo­da­des han per­dut el tremp i l’ambició que sí que van mos­trar en el seu dia els britànics [sic]. Costa ento­mar les bai­xes i cal ama­gar els ferits. És la cone­guda metàfora del gegant ador­mit men­tre l’imperi llan­gueix. Una lec­tura, per cert, recur­rent en el pen­sa­ment occi­den­tal i que ja tro­bem a l’Ale­ma­nya del 1918, en el super­ven­des de Spen­gler La decadència d’occi­dent, que anti­ci­pa­ria, compte, l’apa­rició d’un redemp­tor: Adolf Hit­ler.

Una altra expli­cació és la que fa referència a l’esfon­dra­ment ine­vi­ta­ble de les aspi­ra­ci­ons impe­ri­als del gegant amb peus de fang. Impla­ca­ble amb els països de l’eix del mal (omplir amb el nom del país que es vul­gui) però des­me­mo­riat i des­cu­rat amb uns supo­sats ali­ats (l’Aràbia Sau­dita, els tali­bans o el mateix Sad­dam Hus­sein) que, per aque­lles coses de la vida, aca­ben pagant armes, for­mació i entre­na­ment als matei­xos rebels que ara els ata­quen. Amb armes de fabri­cació occi­den­tal, és clar.

Una res­posta habi­tual faria referència a l’ano­me­nat com­plex indus­tria i mili­tar. L’Estat com a ins­tru­ment per pro­te­gir i ampliar el capi­tal de les pode­ro­ses elits. Una inter­pre­tació que ens par­la­ria de com Boeing o Lock­heed Mar­tin han mul­ti­pli­cat per deu el seu valor des del 2001. Veri­ta­bles pro­mo­tors de la guerra perpètua tan ben retra­tada en el 1984 d’Orwell, on, ja posats, s’hi per­me­trien fer pre­sump­tes nego­cis amb monar­ques de democràcies també pre­sump­ta­ment avançades.

És aquest un pastís que l’admi­nis­tració Bush vol­dria demo­cra­tit­zar a la manera dels libe­rals: engran­dint-lo tant com fos pos­si­ble per la via d’esqui­lar amb deter­mi­nació el pres­su­post públic dels països ocu­pats. Aquí hi veuríem con­cur­sos públics gua­nyats per empre­ses ame­ri­ca­nes que pro­ve­ei­xen pro­duc­tes i ser­veis tècni­ca­ment avançats i que, natu­ral­ment, neces­si­ten de per­so­nal igual­ment capa­ci­tat (nord-ame­ricà, és clar) per man­te­nir en fun­ci­o­na­ment. Davant la irri­tació civil, fins a cent mil mer­ce­na­ris estran­gers s’afe­gi­rien a les tro­pes ocu­pants per aca­bar pro­veint ser­veis de segu­re­tat pri­vada a l’Iraq ocu­pat.

Un cas evi­dent de deute il·legítim, fill de la posició de força que dona una ocu­pació mili­tar, i que el dret inter­na­ci­o­nal per­met rebut­jar. Com esqui­var aquesta even­tu­a­li­tat? Sen­zill: sos­te­nint règims cor­rup­tes (pre­si­dits per Maliki a l’Iraq o Kar­zai a l’Afga­nis­tan) on unes poques elits locals tra­ei­xen el seu propi poble a par­tir d’un sucós emo­lu­ment, una pro­mesa de progrés col·lec­tiu i un exili dau­rat. S’estra­nya ara algú que el règim afganès no hagi resis­tit ni deu dies l’anunci de la reti­rada de tro­pes? O que els sun­ni­tes (amb el suport dels EUA) i els xiïtes s’enfron­tes­sin en una guerra civil l’endemà de l’ocu­pació de Bag­dad?

Què hau­rien de fer els EUA per evi­tar aques­tes guer­res inútils però no farà? Trans­for­mar un sis­tema d’incen­tius cen­trat a acon­se­guir pro­e­ses tec­nològiques, que gua­nya bata­lles però perd guer­res impos­si­bles de gua­nyar. I això no pas­sarà perquè, a la pràctica, les tres bran­ques de l’exèrcit dels Estats Units no només són immu­nes a la super­visió política, sinó que com­pe­tei­xen entre si per veure qui gasta més i millor, empa­rats per un sis­tema de com­pra pública con­ve­ni­ent­ment opac.

Gene­rals de tres i qua­tre estre­lles que espe­ren el seu lli­cen­ci­a­ment per entrar en l’esmen­tat com­plex (un 80% dels que van ser­vir en el període 2004-2008) des d’on ven­dran els seus pro­duc­tes als futurs col·legues de pro­fessió, esde­vin­dran con­sul­tors o seran mem­bres d’un dels pode­ro­sos lob­bies que, xifres en mà i fefa­ent­ment, expli­quen com el negoci mili­tar pro­ve­eix de feina i futur els ciu­ta­dans de Vir­gi­nia o Ohio. I el gover­na­dor o sena­dor que gosi posar en qüestió aquest model, a banda de traïdor, serà tit­llat de mala per­sona. Unes por­tes rotatòries que, per ambició i impu­ni­tat, gai­rebé fan que sen­tim pie­tat de les nos­tres pobres elèctri­ques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia