Test d’Évole

He vist com molts de vostès, m’ima­gino, el docu­men­tal Eso que tú me das, sobre l’última entre­vista que va con­ce­dir Pau Donés a Jordi Évole. És un docu­men­tal molt satis­fac­tori, que ens fa refle­xi­o­nar sobre aquesta mort, que tot­hom té la seva i, alguna vegada, és caprit­xosa i injusta i arriba quan encara no toca. La mort de Donés és espe­ci­al­ment dura perquè era algú tan vita­lista, obs­ti­nat a sobre­viure, amb ganes encara de fer una gira... Els dar­rers vídeos d’ell, ja física­ment molt malmès, anun­ci­ant una gira, fan mal al cor; és com el tri­omf impos­si­ble de l’espe­rit sobre la matèria, el cor vol però el cos no acom­pa­nya.

Però on volia anar a parar és que, quan vaig aca­bar de veure el docu­men­tal Eso que tú me das, no vaig poder evi­tar pen­sar: “Quina llàstima que el Jordi no sigui una dona.” Una dona, en gene­ral, pot­ser perquè no hem estat edu­ca­des, també en gene­ral, des d’un àmbit de pri­vi­legi i tenim més vista emo­ci­o­nal. No sé dir-ho millor, no sé si més vista emo­ci­o­nal, o més sen­si­bi­li­tat, o més con­si­de­ració o més empa­tia. No totes, és clar! Però diria que hi ha alguns moments d’aquesta entre­vista que no hauríem fet mai. Són els següents i cito de memòria: quan el Jordi explica al Pau que li està fotent una putada i que és l’entre­vista més difícil de la seva vida. Mal fet. Les dones sabem –en gene­ral– que quan algú s’està morint és del tot insig­ni­fi­cant com et sen­tis. És irre­lle­vant i l’últim que ha de fer algú que s’està morint és haver-te de con­so­lar per la xim­ple­ria del teu moment difícil.

El moment en què el Jordi ve a dir al Pau que ha d’estar sota una càmera fins i tot ara, al final. Insis­teixo que ho faig de memòria i que no recordo les parau­les exac­tes, però em sem­bla que Pau vol auten­ti­ci­tat, vol tenir una con­versa pro­funda, vol estar amb un amic, vol dei­xar un tes­ti­moni... També em sem­bla que no cal, que pot­ser esta­ria millor agrair-li aquesta gene­ro­si­tat fins al dar­rer moment. No és el moment de qüesti­o­nar-lo. No estem fent peri­o­disme d’inves­ti­gació; estem fent un dar­rer home­natge.

Just abans del final, quan la càmera capta el Pau sor­tint del cotxe per gra­var l’última seqüència a l’aire lliure, es veu que està enfa­dat i que no tracta gaire bé els acom­pa­nyants perquè es deu tro­bar mala­ment o perquè sim­ple­ment morir-se empre­nya. No cal posar l’escena. Ja ho diu al prin­cipi que té molts mals humors; no cal veure’l enfa­dat i trac­tant dura­ment els altres encara que sigui un moment.

DE Tot això, pen­sava jo, me n’adono perquè soc una dona i les dones hem après a mirar i a callar, a valo­rar en silenci, a tenir la pell fina, a no dei­xar-ne pas­sar ni una –inter­na­ment– perquè som espe­ci­a­lis­tes en menys­preus sub­tils, perquè n’hem patit molts, perquè els veiem d’una hora lluny, perquè tenim un llistó alt per als temes emo­ci­o­nals. Però a la vegada, pen­sava també, ho ano­tem inter­na­ment però sem­pre callem, ho veiem però no en diem res, en pre­nem nota tan sols inter­na­ment. És la nos­tra llista oculta de greu­ges pràcti­ca­ment insig­ni­fi­cants però que dei­xen aquell regust d’alguna nota amarga que impe­deix una dolçor que hau­ria de ser com­pacta. Ide­a­lisme? No, són detalls per­fec­ta­ment prac­ti­ca­bles per a una per­sona que vol o hau­ria de ser sen­si­ble i con­si­de­rada.

PErò després he pen­sat, i si no fos un tema de gènere, sinó de sen­si­bi­li­tat i d’empa­tia? I si hi ha molts homes que també van veure això mateix i ho callen? Ho callen perquè l’obra està prou bé, perquè no cal ser tan prim­mi­rat, però com nosal­tres, les dones, també tenen aquesta sen­si­bi­li­tat que les coses gri­nyo­len en algun moment, però sim­ple­ment ho detec­ten i callen.

Per això vol­dria fer aquest test a homes i dones. Us ha pas­sat? Ho heu detec­tat? Ho heu vist però ho heu callat? Podria ser que tot això no fos una qüestió de gènere sinó una qüestió de sen­si­bi­li­tat i empa­tia? No cal que digui que he fet ser­vir com a exem­ple aquest repor­tatge però que parlo en gene­ral, de la vida, del nos­tre pas per situ­a­ci­ons i vivències, per la nos­tra mirada sobre el món, una mirada que, insis­teixo, sovint ha de que­dar callada perquè no està ben vist bus­car tres peus al gat, cosa per cert ben estúpida, la boge­ria seria bus­car-n’hi cinc, però tres sem­pre les té i si només n’hi hagués tres, cal­dria dir-ho!