Habitar el museu

Sen­tir-te en el museu com a casa. De totes les idees que la nova direc­tora del Macba, Elvira Dyan­gani Ose, ha expli­cat en les seves pri­me­res entre­vis­tes, aquesta em sem­bla la més revo­lu­cionària. Que els visi­tants pas­sin a ser habi­tants del museu és dina­mita per tirar a terra els murs físics, psi­cològics i emo­ci­o­nals que fre­nen tants ciu­ta­dans a fer-ne ús. Seguint aquesta lògica domèstica, la relació amb les obres d’art seria simi­lar a la que tenim amb els objec­tes de les nos­tres llars. Uns ens agra­den més que d’altres, ens frus­tren quan no ens fan ser­vei i la gran majo­ria de coses que acu­mu­lem són inútils però les neces­si­tem a prop perquè ens vin­cu­len a records o a per­so­nes amb qui con­vi­vim (bé o mala­ment, cada casa és un món, i cada museu també). Els museus han igno­rat aquesta matèria tan sen­si­ble que són els afec­tes, els desit­jos i també les decep­ci­ons, i això explica que tanta gent se senti expul­sada dels seus espais. No serà amb l’estrena d’un edi­fici, amb l’adqui­sició d’una obra mes­tra o amb una expo­sició mun­tada amb exqui­si­desa que els museus acon­se­gui­ran estar més a prop de la soci­e­tat; ho acon­se­gui­ran si fun­ci­o­nen com un ésser humà, amb els seus dub­tes i les seves con­tra­dic­ci­ons, fílies i fòbies, ten­si­ons i pas­si­ons, inse­gurs de mena. A favor d’aquesta nova visió del museu que pro­posa la direc­tora del Macba.