Mossèn Cinto i l’Aneto

Escri­vint el capítol “Els Piri­neus sense gla­ce­res” del meu assaig L’emergència climàtica a Cata­lu­nya. Revo­lució o col·lapse (Edi­ci­ons 62) vaig topar amb un debat que tenia com a pro­ta­go­nista Jacint Ver­da­guer, l’escrip­tor més repre­sen­ta­tiu de la nos­tra Renai­xença literària i un gran excur­si­o­nista. Aquell estiu va començar el seu viatge el 9 de juliol a la Seu d’Urgell, passà per Sant Joan de l’Erm, pujà a les comes de Rubió i al pic de Salòria, recor­regué Tor i la Vall­fer­rera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu i entrà a la Val d’Aran per Mont­garri, fent camí després cap a Arties i Vielha, des d’on el dia 21 s’enfilà cap a la famosa “mun­ta­nya maleïda” (com ens explica David Vila­seca a El mun­ta­nyenc). Va arri­bar el poeta, acom­pa­nyat del guia aranès Anton Cal­vetó, al cim de l’Aneto, el més alt del Piri­neu (3.404 metres) aquell 22 de juliol del 1882? Les meves inda­ga­ci­ons no s’han publi­cat per raons d’espai, fet que em per­met fer-ho ara mit­jançant aquest arti­cle.

El biòleg i mun­ta­nyenc Ber­nat Gasull, autor de Maleïda, l’aven­tura de Jacint Ver­da­guer a l’Aneto (Ver­da­guer Edi­ci­ons, 2015) ho afirma. Narcís Garo­lera, el més reco­ne­gut inves­ti­ga­dor de l’obra ver­da­gue­ri­ana, que jun­ta­ment amb Curt Witt­lin va escriure Del Canigó a l’Aneto, ho nega. Witt­lin, filòleg medi­e­va­lista suís, creia que mossèn Cinto i el seu guia van arri­bar fins al coll de Coro­nes i opta­ren per donar l’ascensió per aca­bada abans de cre­uar el difícil pont de Mahoma (com el poeta l’ano­mena a Canigó). És una cresta de blocs de pedra mal posats, tren­cats pel fred i pels llamps, d’uns 25 metres de llarg i un metre d’amplada amb pre­ci­pici a banda i banda d’uns 770 metres. Visi­o­nar aquest pas per inter­net gràcies als drons que ho han gra­vat impres­si­ona. No acabo de veure el poeta fent el pas amb sotana, però tam­poc me l’ima­gino cami­nant sobre la gla­cera, lla­vors encara no degra­dada, sense gan­xos, gram­pons i pio­lets –Ver­da­guer va estar a punt de caure en una de les seves pro­fun­des esquer­des–. Si hagués arri­bat fins al pic hau­ria resul­tat estrany que no signés en el lli­bre de cim dei­xant tes­ti­moni de la seva aven­tura. Garo­lera ho deixa clar en el volum III de Jacint Ver­da­guer. Excur­si­ons i viat­ges (Bar­cino, 1992): “Ver­da­guer, guiat per la prudència o fent un cas exces­siu de la “lle­genda negra” del pas, no el degué fran­que­jar”.

El filòleg repro­du­eix el que va escriure el poeta en el seu qua­dern de viatge (que es guarda a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya i que he tin­gut l’emoció de tocar i lle­gir adver­tint sobre el seu pre­o­cu­pant estat de con­ser­vació). Ver­da­guer deixa entre­veure que no volia posar-se en perill més del que ja ho havia fet sobre la gla­cera: “En lo cim de la Maleïda hi ha un allar­ga­ment, vers hont se passa per una filera de rochs, com per sobre esque­nes de matxo. Un abisme espantós de cen­te­nars de metres, xucla per cada banda a l’impru­dent que gosa arris­car-s’hi y una creu de ferro li recorda que allí caygué, fa dos anys, un home del qual encara no s’ha tro­bat lo cada­bre. Alli hi ha un lli­bre hont posari lo nom. Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, y emprenguérem de nou la marxa, pro­cu­rant sobre­tot fugir de les feses, mes eixes són enga­nya­do­res”.

Gasull replica: “Ver­da­guer diu que va fer el cim de la Maleïda (no pas l’avant­cim) i quan fa la des­cripció del pano­rama diu que és dalt del cim. També el cro­quis que va dibui­xar ho indica. Fins i tot des­criu el lloc on s’acaba la neu i el mig quart del pont de Mahoma: «Unes dues hores trigàrem a tre­pit­jar les pedres del cim, que miràvem com lo port felis de sal­vació, y, després de mig quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda»”. Gasull m’insis­teix: “Hi ha qui creu que el poeta no va ser fidel a la lli­breta de notes i va apun­tar quel­com que no era. És a dir, que era dalt del cim quan no hi era. Jo no ho crec”. Segons el biòleg a mossèn Cinto el pont de Mahoma no li repre­sen­tava cap difi­cul­tat, vist el que havia fet i faria com a excur­si­o­nista durant el 1883.

A l’amic Garo­lera i a Gasull els agra­eixo haver-me moti­vat sobre aquest apas­si­o­nant dubte. Tot havia començat reco­llint les dades del glaciòleg Jordi Camins, que vati­cina que el 2050 no que­darà cap gla­cera als Piri­neus. A Cata­lu­nya podem con­tem­plar una relíquia del que havia estat la del Besi­berri, situ­ada entre la vall de Boí i Vila­ller, a l’Alta Riba­gorça. Però si hi pugeu la tro­ba­reu molt degra­dada, con­ver­tida en una con­gesta amb el gel podrit, amb arena i pedres incrus­ta­des. Una evidència més del canvi climàtic.