Opinió
Tribuna
Jo soc de llengua amb tàperes
“Ja no n’hi ha prou de separar per fer veure que reciclem; ja està bé de tapar-nos la boca buscant qualsevol excusa. Ara toca parlar clar. Oi que m’enteneu?
Aquest estiu m’han explicat que el tombet, un plat típic de la gastronomia mallorquina, ha entrat en crisi. No és que no agradi, és que diuen que la gent jove no el vol cuinar perquè demana temps i no es pot incloure en la llista de healthy food que controla tot allò que arriba a la taula. Els ingredients són ben naturals: patates, pebrots, albergínies i tomàquets. Tots, productes de temporada que, ben cuinats, tenen el poder de transportar-te en el temps, com la magdalena de Proust o la ratatouille d’Ego a la pel·lícula de Pixar. És una llàstima que la gent deixi de cuinar aquestes meravelles que les nostres àvies van deixar escrites en aquelles llibretes esgrogueïdes i plenes de taques, que són autèntiques joies, no només de la gastronomia, sinó del llegat de generacions que marquen la nostra veritable identitat.
Ningú no ens pot dir d’on som
tret de nosaltres mateixos, però us puc assegurar que, en el meu cas, no hi ha res com un bon tall de coca de trempó, una panada de xot cuita amb forn de llenya o un plat de variat (evidentment, amb llengua) per ubicar-me en el temps i l’espai. És a taula on més clarament em retrobo amb les meves arrels. També m’hi porta la música i evidentment, la llengua. Però us he de confessar que aquesta llengua que parlem, cada dia que passa s’assembla menys a la que em va veure créixer i més a la dels veïns. On han anat a parar el comodí i el canterano, que han passat a ser pobres taules i tauletes sense personalitat? On són aquells vestits acampanats amb la roba tallada al biaix o aquelles malediccions de “requaranta putes sagrades” que feien tremolar cel i terra? I això per no parlar de la condició de debilitat inherent als pronoms febles o d’aquells que, per no saber, encara no saben si són o estan, ni on són quan estan.
Vivim un moment
d’emergències: una emergència climàtica (mentre ens curem l’ànima i la consciència confonent reciclar i separar la brossa en origen com si fossin sinònims, i comprant productes eco que no necessitem); una emergència sanitària (que ens obliga a tapar-nos la boca en molts sentits perquè ningú no vol explicar qui ha rebentat el sistema), i una emergència lingüística (que amb la boca tapada fa de mal reparar). I cap d’aquestes emergències no se soluciona trucant al 112. És més, si truques al 112 topes amb la dura realitat de veure “una cultura mil·lenària en vies d’extinció”, tal com ja va pronosticar Patrícia Gabancho.
Precisament, avui
a partir de dos quarts de vuit, a Vilafranca del Penedès, Joaquim Arenas, pare del model d’immersió dels anys 80 a les escoles catalanes, coincidint amb les primeres emissions de TV3; Carme Junyent, directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i Montse Sendra, investigadora del Centre de Recerca en Sociolingüística de la UB, coincidiran en un debat organitzat per la plataforma Tot República (que aglutina un grup d’entitats sobiranistes). La voluntat dels organitzadors és obrir una reflexió conjunta sobre el paper de les institucions i els parlants en el procés per garantir l’ús del català com a llengua pròpia d’una república en construcció.
De la mateixa manera
que la tele va ser la porta d’entrada de molts a la llengua, quan TV3 va fer les primeres emissions l’any 84, podem considerar que la tele ha estat la porta de sortida amb l’arribada dels canals de pagament exclusivament en castellà? De la mateixa manera que el model d’immersió dels anys 80 va introduir moltes famílies a una llengua d’acollida podem dir que les escoles acullen ara en un altre idioma? Què ha abocat la llengua i tot el que comporta a un estat d’emergència? És irreversible?
Sota el lema
Tots som referents lingüístics. No t’excusis, Plataforma per la Llengua ha començat una nova campanya de conscienciació. Busquem respostes i orgull, però falta valentia. La primera, de l’administració, que hauria de fer servir els mitjans que té i que no té per protegir una cultura que s’esmicola. Ara ja no podem mirar cap a una altra banda. Ja no n’hi ha prou de separar per fer veure que reciclem; ja està bé de tapar-nos la boca buscant qualsevol excusa. Ara toca parlar clar. Oi que m’enteneu? Una llàstima! Vosaltres també deveu ser de llengua amb tàperes. I hauríem de trobar els que no l’han tastada encara.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
