Aznar

Que lluny queda de l’uni­vers de mol­tes per­so­nes José María Aznar. Aquell pre­si­dent del govern espa­nyol (1996-2004). A la balança posi­tiva li ha que­dat a favor haver eli­mi­nat el ser­vei mili­tar obli­ga­tori i haver-se autoim­po­sat la per­manència màxima de vuit anys al càrrec. A la balança nega­tiva, haver estat el pro­mo­tor de la bronca política a Espa­nya. El “Váyase, senyor González”. Va mar­car un abans i un després. En aque­lla època va acon­se­guir fer fora un tot­po­derós i perenne Felipe González. Revi­sant l’heme­ro­teca del període previ d’Aznar a l’opo­sició (1993-1996) i la majo­ria del seu man­dat, el Congrés va esde­ve­nir la seu de les esbron­ca­des. I n’ha que­dat una forta rèmora. Abans de l’apa­rició d’Aznar, no era una bassa d’oli, les pro­ces­sons ana­ven per dins, però lla­vors els argu­ments ana­ven per damunt de l’esbron­cada. El pare de la bronca política s’ha reti­rat i es dedica a les seves refle­xi­ons i als seus nego­cis. Con­ti­nua pro­vo­cant: “Espa­nya no és un Estat plu­ri­na­ci­o­nal ni la mare que els va parir.” “Espa­nya és una nació, no set, ni qua­tre, ni tres, ni dis­set. És una nació cons­ti­tu­ti­va­ment plu­ral, però no pas un estat plu­ri­na­ci­o­nal, ni mul­ti­ni­vell...” És ben curiós: el mateix Aznar, quan el 1996 no va qua­drar números per acon­se­guir la pre­sidència del govern, va pro­moure el Pacte del Majes­tic i ales­ho­res pre­go­nava un estat plu­ri­na­ci­o­nal. L’acord del PP i CiU que ara ningú recorda mos­tra detalls i foto­gra­fies d’un pas­sat al qual sem­bla que s’hi vul­gui un retorn sem­blant. Aznar també cri­tica la immersió lingüística, ho fa en un for­mat bronca que ara mateix és inne­ces­sari. El PP fa ban­dera del dis­curs vis­ce­ral de l’espa­nyo­lisme i treu el seu sant­crist en un moment que ha cadu­cat la polèmica d’aquells que par­len cas­tellà o català i que només s’està uti­lit­zant per al debat polític de baixa estofa....