Partitures de figuerencs

Sobre­tot per a cobla, i que han estat inter­pre­ta­des aquest diu­menge a la sala Mon­tu­riol del Cer­cle Sport figue­renc. A càrrec de –per ordre alfabètic– Car­les Coll, pia­nista; Marina Geli, vio­lon­cel·lista; M. Rosa Oli­ve­ras, rap­soda, i Clara Valero, soprano. No podien pas ser-hi tots els com­po­si­tors empor­da­ne­sos, però la mos­tra de pro­duc­tors de música indígenes ha repre­sen­tat els quasi dos segles de què en tenim referència. Dels esco­llits, Pep Ven­tura, fill de mili­tar i nas­cut acci­den­tal­ment a Alcalá la Real (Jaén), segu­ra­ment el més popu­lar perquè va inven­tar la tenora, va trans­for­mar la sar­dana curta en llarga –i en va com­pon­dre 312- i va meta­mor­fo­sar els “tres quar­tans” en la cobla moderna d’onze músics. Seguint el pas del temps, l’hava­nera Anís Bar­cino, del també vuit­cen­tista Albert Cotó, que va com­pon­dre sobre­tot sar­su­ela, cam­bra i ball –val­sos, masur­ques, pol­ques i rigo­dons–. Del salt del XIX al XX vam sen­tir sar­da­nes d’Antoni Juncà, músic mili­tar; del vio­li­nista Enric Sans, i del flau­tista Simó Gra­tacós. De la seva filla M. Rosa Gra­tacós, pia­nista, dues cançons sobre poe­mes de Fages de Cli­ment –la popu­lar Oració al Crist de la Tra­mun­tana– i de Mont­ser­rat Vay­reda. De Fran­cesc Basil, cosí de Gra­tacós, des­ta­quem l’estrena de tres impres­si­ons musi­cals d’aire debussynià abraçades a tres poe­sies de Víctor Català, molt ben rebu­des pel públic. Ja del XX, més sar­da­nes del pia­nista Lluís Bona­terra i, ple­na­ment del segle pas­sat, les de Flo­renci Mauné i d’Aga­pit Tor­rent –dedi­ca­des res­pec­ti­va­ment a la filla i a la muller–, i Nana per a un infant, de Jaume Cris­tau; aquests tres dar­rers, músics poli­facètics i pro­fes­si­o­nal­ment lli­gats a orques­tres, con­junts i enre­gis­tra­ments. La sala de l’Sport figue­renc va que­dar petita pel gran interès que va des­per­tar el reci­tal; i els intèrprets van lluir-se en l’exe­cució. Per asso­lir una més bona com­prensió de la lle­tra de les cançons, ens va sem­blar una bona ini­ci­a­tiva la de reci­tar algun dels poe­mes abans de ser can­tats. Una vegada més l’infa­ti­ga­ble Car­les Coll, mal­grat la jubi­lació –o en part per això-, ha empès la pro­pa­gació musi­cal, en aquest cas de com­po­si­tors de casa seva per a l’oïda i satis­facció dels seus conveïns. Per acla­mació a l’aca­ba­ment del reci­tal, aquesta ini­ci­a­tiva es tor­narà a cele­brar l’any vinent. La vet­llada va con­cloure amb el reci­tat seguit del cant de l’Oració..., de Fages, i de L’Empordà, de Mara­gall i Morera.