No sé anar en bici

Ima­gina una classe d’ado­les­cents de tretze anys. Sí, fa una mica de pudor, s’hi apila pus i sents baja­na­des contínues. No et que­dis amb l’explosió hor­mo­nal. Aquí par­laré de bici­cle­tes. La tutora plan­teja una excursió de tot el dia, una bici­cle­tada des de la ciu­tat fins al poble del cos­tat. Això a la meva època hau­ria tin­gut un cent per cent d’èxit, però ara no: l’any 2021 només hi assis­tirà la mei­tat de la classe. Més enllà dels joves que pot ser que no tin­guin bici­cleta o d’aquells que han tin­gut algun ensurt sobre dues rodes i es neguen a aga­far-la, hi ha un nom­bre impor­tant d’alum­nes que no saben anar en bici­cleta perquè ningú els ha ense­nyat a fer-ho. Atura’t un moment: si un jove de tretze anys no sap anar en bici­cleta és perquè quan tenia cinc o sis anys ningú es va dedi­car a anar a una plaça o a qual­se­vol altre lloc, va treure les rode­tes de la pri­mera bici, va aguan­tar el selló fins que va patir de lumbàlgia, va anar cor­rent al cos­tat del seu plançó per evi­tar males cai­gu­des i final­ment va cele­brar que la cri­a­tura agafés el con­trol i llisqués sobre dues rodes. Molts pares d’avui –d’avui i de fa deu anys– no estan dis­po­sats a per­dre l’estona. Pot­ser per man­dra, per ego­isme, perquè quin pal que em foti mal la ronyo­nada, perquè ja n’aprendrà tot sol. Quina merda de pares s’estal­vien d’ense­nyar a nedar o a peda­lar als seus fills? Segu­ra­ment els matei­xos que no saben can­viar les seves pri­o­ri­tats quan pro­creen, perquè tenen fills de la mateixa manera que com­pren un iPhone o llo­guen un apar­ta­ment a la costa. Pares i mares dis­fun­ci­o­nals sense car­net. Gen­tussa que hau­ria de pas­sar un psi­cotècnic abans de for­mar famílies.