Tres crisis encadenades

La crisi immo­biliària del 2008 va començar a cap­gi­rar el tau­lell; després, el rebot del 2012 i, quan la cosa es mig arre­glava, la pandèmia. Pel camí hem per­dut molts llençols en cada bugada. I massa gent, ren­ta­dora i pis. Els ser­veis soci­als no donen l’abast. La solució, ara, passa per més des­pesa pública, fons euro­peus. Més recur­sos en forma d’ajut, però que com ahir lamen­ta­ven els que hi ente­nen, en la jor­nada #EnClau­De­Fu­tur, la burocràcia difi­culta que arri­bin arreu. Entre les recep­tes, avançar-se als pro­ble­mes i ser més empàtics des dels ser­veis soci­als, col·lap­sats i amb recur­sos humans migrats –no direm els econòmics– o, com defen­sen sin­di­cats i cam­bres, faci­li­tar llocs de tre­ball, acom­pa­nyar en l’edu­cació o repar­tir l’escassa feina futura, com a nova riquesa. Amb permís dels robots i de la fac­tura de la llum.