Opinió

Aquella Girona en Fires

La vigília de Fires és per evocar, per deixar volar la imaginació, cavall desbocat

Recordo els ver­sos de Josep M. de Sagarra a Girona a la tar­dor: “Sota del pont camina l’aigua trista, / és l’aigua de la pluja de Tots Sants, / el cel és malva i rosa i ame­tista, / hi ha un or de fulles pels camins forans [...].”

Pluja i boira arreu. La ciu­tat jeia sola, ama­gada, se la veia las­sada, grisa. Els plàtans es des­sag­na­ven fulla per fulla. Havia arri­bat el temps de les fre­des sole­dats i dels silen­cis buits. 29 d’octu­bre: Sant Narcís. L’Onyar, sense el vals rítmic de les gavi­nes, seguia len­ta­ment el seu camí. El cel era dens. Sem­blava que, en aixe­car el braç, haguéssim de ras­car el seu plom amb l’ungla. La boira embol­ca­llava les coses i les per­so­nes i la ciu­tat ocul­tava púdica les seves belle­ses anti­gues.

Recordo encara ara, dels meus temps d’estu­di­ant, les pas­se­ja­des amunt i avall de la Ram­bla, rere les noies en flor.

La lle­genda més cèlebre de Girona era la de les mos­ques de sant Narcís. El setem­bre del 1286, quan l’exèrcit del rei de França va asset­jar la ciu­tat, els foras­ters, en entrar, van ser ata­cats per un eixam de mos­ques gegants, que sor­tien del cos de sant Narcís i mata­ven els inva­sors. Sal­va­dor Dalí, ins­pi­rat, ho va expo­sar en alguns dels seus qua­dres.

Vigília de Fires! Alts i superbs, la cate­dral i Sant Feliu llançaven a l’aire el seu pregó de fes­tes, ful­gors nous en la pedra vella. Les llums dels ponts pam­pa­llu­gue­ja­ven sobre el riu, una avin­guda d’arcs tri­om­fals en la sere­ni­tat de la nit. La gent cami­nava, par­lava, reia...

La vigília de Fires és per evo­car, per dei­xar volar la ima­gi­nació, cavall des­bo­cat. Par­lem i somiem alhora, tots ple­gats.

Després, pas­sa­ran les Fires i tot anirà llan­guint a poc a poc. L’hivern estre­nyerà les seves urpes sobre la ciu­tat i la vida tor­narà a impo­sar-se, freda, monòtona. Allà, al racó dels records, una nova baula per afe­gir a la llarga cadena.

La nit estén la seva capa fosca damunt l’antiga ciu­tat. Els llums de la Ram­bla sem­bla que bri­llin amb més força avui. El riu flu­eix més ale­gre, els car­rers sem­blen més aco­lli­dors. Al cel, plata i plom en fantàstic ali­atge, il·lusi­ons i desen­ganys, ale­gries i tris­tors. I la pedra vella amb ful­gors nous.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia