Distopia garrotxina

La pla­ta­forma No És Un Vial, És Un car­rer! avisa que demà, 29 d’octu­bre, vigília del Dia Mun­dial de les Ciu­tats, tallarà l’entrada sud d’Olot, o sigui l’artèria de la comu­ni­cació exte­rior d’un cos que de venes secundàries per repar­tir el flux no en té. Per tant, el col·lapse per als que us hi acos­teu serà total. És el que passa quan un encla­va­ment cab­dal està en pre­cari per manca de cir­cum­val·lació que el voregi.

Què pot haver dut un col·lec­tiu civil a una acció tan con­tun­dent? Gai­rebé dema­nen perdó –i això que hi tenen ple dret–, i ho expli­quen molt bé en el comu­ni­cat: enmig de la vila utòpica­ment verda de les guies turísti­ques i dels nos­tres records, la pèssima pla­ni­fi­cació de la mobi­li­tat l’ha con­ver­tit en una dis­to­pia urbanística. I la gent s’ha afar­tat de pro­po­sar solu­ci­ons que mai arri­ben.

Uns 20.000 vehi­cles dia­ris uti­lit­zen el fal­sa­ment ano­me­nat “vial”, un tram urbà d’un car­ril que, afe­git als sorolls, la con­ta­mi­nació i la nya­nya, ha d’ento­mar els cami­ons d’alt tonatge perquè, dis­cri­mi­na­da­ment, la nor­ma­tiva els per­met per l’avin­guda Sant Jordi, Port­bou i Zamen­hoff, quan per la resta de la ciu­tat no. Quin mal han fet els seus habi­tants per a tal càstig, ho des­co­nec.

Men­tre tot­hom espera que la Gene­ra­li­tat, lenta com la digestió d’una boa, resol­gui la vari­ant d’Olot, aquest col·lec­tiu sor­tirà duent pan­car­tes amb el verb “Neces­si­tem” en comp­tes de l’habi­tual “Volem”, i farà palesa la inacció de l’Ajun­ta­ment, farts de supor­tar nogens­menys que el pas de l’eco­no­mia de la comarca. Dècades ençà, quan es veia venir l’auge indus­trial gar­rotxí, calia pres­si­o­nar per una car­re­tera exte­rior, i els res­pon­sa­bles no s’hi van posar. D’aquí plora la cri­a­tura. Diuen que per a la vari­ant man­quen com a mínim sis anys. Dei­xeu-me ser ingènua dema­nant que fins lla­vors els qui cir­cu­leu per Olot anant a marina, trans­por­tant ani­mals o sen­zi­lla­ment en ruta, ho feu amb consciència. Pen­seu que era un barri vell ple d’història que hau­ria d’haver estat pro­te­git i que les males llengües diuen que l’espe­cu­lació no va tenir escrúpols a arra­sar. Que dar­rere les per­si­a­nes sem­pre abai­xa­des hi viu gent. I que entre­tant uns sos­pe­sen pro­pos­tes, altres giren el cap i la majo­ria mal­passa resig­nada la situ­ació, les coses no són com sem­blen. Ni Olot és tan salu­da­ble, ni el que tra­ves­seu és un vial. És i sem­pre volgué ser un sim­ple car­rer.