La indiferència mata

Abans de Fires sem­pre faig als meus alum­nes de català un tast del que es tro­ba­ran a Girona aquests dies de festa. Vull que sàpiguen d’on sur­ten tan­tes mos­ques i què és el Tarlà, vull que enten­guin l’espe­rit dels cas­tells i que no es per­din la tro­bada de gegants, vull que vagin a bar­ra­ques i a la Devesa, i que men­gin les cas­ta­nyes i els pane­llets. És la manera que tenen de conèixer les nos­tres tra­di­ci­ons i fer-les seves. Pas­sat Fires ja tor­na­rem al lli­bre.

Més que agra­dar-me, que m’agrada molt, fer clas­ses de català m’emo­ci­ona, i sento pels alum­nes un gran res­pecte. Volen apren­dre català! Volen apren­dre català! Està aviat dit; pot­ser no ens ado­nem del poten­cial que con­for­men. Són per­so­nes que fan un pri­mer pas per acos­tar-se a la llen­gua del país que els acull i que, si les coses no es tor­cen, poden adop­tar el català, que és el que la nos­tra llen­gua neces­sita. El català, per con­ti­nuar exis­tint, neces­sita gent que l’adopti perquè només amb les per­so­nes que la trans­me­tem als nos­tres fills no som prou per sal­var-lo. A prin­cipi de curs pre­gunto sem­pre què els ha por­tat a ins­criure’s a un curs; les res­pos­tes són vari­a­des. Quan em diuen que el seu marit o la seva dona són cata­lans, sé que n’apren­dran molt, perquè l’amor és un bon aliat i tenen un volun­tari a casa per prac­ti­car a totes hores i en totes les situ­a­ci­ons. Si em diuen que tenen nens petits i que els volen aju­dar a fer els deu­res i saber què fan a classe, també sé que el curs els anirà bé. Algu­nes alum­nes cui­den per­so­nes grans que par­len català i tenen neces­si­tat d’enten­dre-les i poder par­lar-hi. I d’altres bus­quen feina i pen­sen que saber l’idi­oma els aju­darà a tro­bar-ne.

Men­tre a l’aula les coses van tan bé –com un oasi o un miratge–, a fora hi fa més fred. Mol­tes veus, totes asse­nya­des, ens avi­sen que el català es troba en un estat crític: en perill d’extinció, ras i curt. Hi ha qui, per sobre dels laments estèrils, crida a pas­sar a l’acció i fa bones pro­pos­tes per fre­nar el retrocés del català i rever­tir-lo. El cert és que per molt que el govern defensi el català amb lleis –que hau­ria de fer com­plir!–, sense la impli­cació dels par­lants la llen­gua s’extin­girà. Què hem de fer, doncs? Perquè suposo que ningú vol que un dels nos­tres nets sigui l’últim par­lant d’una llen­gua que un dia va ser tan plena! El que hem de fer nosal­tres és una cosa que de tan sen­zi­lla pot­ser ens ha pas­sat per alt: par­lar-la. Par­lar en català, sem­pre, als Països Cata­lans, amb tot­hom. Això i prou. Par­lar català.

Torno als meus alum­nes. Amb què es tro­ben, quan sur­ten de classe, con­tents perquè han prac­ti­cat molt i ja són capaços de con­fe­gir algu­nes fra­ses amb sen­tit? Doncs el pano­rama no és gaire afa­la­ga­dor. L’exer­cici que fan –jo els hi empe­nyo– d’entrar en una fleca a com­prar o de pre­gun­tar en català quant falta perquè vin­gui el bus, els fa massa sovint més mal que bé. Perquè el que passa és que l’inter­lo­cu­tor, tot i veure els seus esforços, o pre­ci­sa­ment –ai las!– veient els seus esforços, indi­fe­rent, superb, els parla en cas­tellà. S’ha aca­bat l’exer­cici. S’ha aca­bat el progrés de l’alumne, la satis­facció. L’alumne se sent des­mo­ti­vat i no entén per què s’ha de tren­car les banyes estu­di­ant un idi­oma que no par­len ni els nadius; sovint tira la tova­llola per sem­pre. Par­lant-li en cas­tellà, l’inter­lo­cu­tor el con­demna a no apren­dre, el dis­cri­mina, el menysté. I tot això, pen­sant-se que ho fa per bona edu­cació! No és cap broma: el cos­tum de tants cata­la­no­par­lants de can­viar de llen­gua és letal per al català. (I a més és ridícul i de men­ta­li­tat petita, perquè un per­cen­tatge ele­vat d’alum­nes no en saben, de cas­tellà, perquè són rus­sos, o àrabs, o japo­ne­sos).

I per aca­bar, els audi­o­vi­su­als. Una alumna ama­ziga, que aprèn molt perquè pre­gunta molt, m’explica que té qua­tre fills: la gran estu­dia bat­xi­lle­rat, el més petit és un nen de qua­tre anys. Li pre­gunto en quina llen­gua par­len a casa, i em diu que en ama­zic, però que sovint els tres ger­mans grans par­len també en català. I el petit? Em diu que el petit parla cas­tellà, i que no sap per què. Però de seguida ella mateixa troba l’expli­cació: el nen, em diu, només mira dibui­xos a les pla­ta­for­mes, que per des­comp­tat són en cas­tellà. Tan sen­zill com això. Tan tràgic com això.