Set de memòria

Ima­gina’t aque­lla manera de fer. Aquells semàfors, gui­tar­res, car­pe­tes de colors, visi­tes a la pas­tis­se­ria abans d’anar apa­rent­ment a missa, tot per segu­re­tat, tot per des­pis­tar la poli­cia. Ima­gina’t com devia sonar el pri­mer helicòpter poli­cial tren­cant el cel de Sant Boi, l’11 de setem­bre del 76. És clar que ales­ho­res l’Assem­blea de Cata­lu­nya ja feia cinc anys que exis­tia i a més era a punt de donar l’alter­na­tiva a la política ins­ti­tu­ci­o­nal que començarien a fer els par­tits després de la dic­ta­dura de Franco, tot i que la reforma es va aca­bar impo­sant a la rup­tura. D’això fa 50 anys. Aquest diu­menge, el qua­dre amb el 7 de Tàpies, que llu­eix al Par­la­ment, tra­ves­sarà parets i pas­sa­dis­sos. Ahir la pre­si­denta Borràs, el síndic Rafael Ribó –un dels mem­bres actius d’aque­lla Assem­blea–, l’actriu Pepa Arenós i el peri­o­dista Antoni Batista, que amb Josep Playà Maset va escriure La gran cons­pi­ració, en feien memòria. I aquesta set­mana hi haurà un altre acte orga­nit­zat des del govern. No en sobra cap, d’exer­cici de memòria, i més en un país com el nos­tre amb tan­tes cri­sis ober­tes. Pot­ser hau­rien pogut fer de manera de fer-ne un d’uni­tari. L’Assem­blea de Cata­lu­nya s’explica com un ens clan­destí uni­tari que entre els anys 1971 i 1977 va llui­tar con­tra el fran­quisme per recu­pe­rar les lli­ber­tats col·lec­ti­ves, començant per l’amnis­tia, i defen­sant el dret a l’auto­de­ter­mi­nació.

Uni­tari i trans­ver­sal, amb ide­o­lo­gies i interes­sos polítics con­tra­po­sats però capaços de fixar qua­tre punts de rei­vin­di­cació.

Les cros­ses de la memòria repas­sen moments com la detenció dels 113, dos anys després, coin­ci­dint amb el debut de Johan Cruyff com a juga­dor al Camp Nou, o d’altres de més anecdòtics com la requisa d’una mona de l’apa­ra­dor de la pas­tis­se­ria Cap­de­vila de Vic, i molts més, perquè l’Assem­blea va ser arreu del país, i la memòria col·lec­tiva també té molt de memòria per­so­nal.